dilluns, de novembre 17

La lliçó bíblica



La comparació de Gomorra amb pel·lícules com El Padrino de Coppola, tot i que no està gens desencaminada, tampoc li fa cap bé a l’adaptació del llibre de Roberto Saviano. Les dues tenen en comú el retrat de les interioritats d’un món clandestí regit per les seves pròpies normes. Però a Gomorra, el seu director Matteo Garrone defuig els tots elements de melodrama i redueix la narració a una successió de seqüències sense més correlació que la de mostrar com la terrorífica xarxa de la Camorra s’extén fins a tots els racons de la societat napolitana i més enllà.

No hi ha en aquest film cap èpica ni la fascinació pel mal de les pel·lícules de gàngsters americanes, a les quals, per cert, Garrone també fa irònica referència reproduint diàlegs de l’Scarface de Brian De Palma. Només la imponent presència d’un actor com Toni Servillo ens recorda que Gomorra és una obra de ficció, però tan realista i austera que toca el cinema documental i fins i tot, la duresa de les imatges d’un informatiu. Sense narrador, sense judicis de cap mena, amb una mirada valenta i contundent com poques vegades es veu en una sala de cinema comercial i deixant a l’espectador que extregui les seves pròpies conclusions, Gomorra mostra la realitat de la màfia napolitana amb gran cruesa i sense concessions, a un ritme que pot resultar tediós, però que inexorablement aconsegueix fer sentir la nàusea de viure sota les normes i el terror de la màfia.

Garrone es manté fidel al document de Saviano –amenaçat de mort per la Camorra per haver desvetllat en el seu llibre les interioritats d’aquesta extensa organització criminal-, i retrata sense vacil·lar, a partir de les històries mínimes d’un grup de personatges en un barri suburbial de Nàpols, la manca d’escrúpols, la immoralitat de les accions (i les seves justificacions) i la perversió d’un sistema atrapat en un cercle de violència sense sentit, i sense fi. Aquesta violència, diu la pel·lícula, es basa en els foscos interessos d’uns pocs, impunes; i determina la vida de molts innocents, joves i adults, empesos a una vida en guerra silenciosa permanent i a un futur sense esperança. Això és el que converteix Gomorra en una pel·lícula de nivell excepcional: la seva denúncia valenta i compromesa, i també, el crit desesperat d’alerta sobre una societat, que amb una perversió tan abjecta com la d’aquella ciutat bíblica, només es pot veure sentenciada a la seva destrucció.

Crítica publicada a Capgròs


2 comentaris :

Anònim ha dit...

A MI FINS I TOT,ME HA AGRADAT MES LA PLC. QUE EL LLIBRE,FET MOLT ESTRANY,ALMEINYS PER MI.EL SEU AIRE DE DOCUMENTAL ES TOT UN ENCERT. JUGANT AMB BCN......

dErsu_ ha dit...

Ben decebut he sortit jo. Un cop m'he recuperat de la desorientació inicial (amb la barreja de trames i la narració fragmentada, tant a la moda) he trobat que sota el formalisme aquest de pujar el só ambient, i fer veure que estàs fent un documental, el que hi havia era no res, històries fluixes, no més que anècdotes, que a sobre tenen la pretensió de passar pel que no són, realitat.

Déu ens guardi de tots aquests epígons del insufrible De Sica, Déu ens guardi.

PD. Encara, però, recordo una pitjor en aquesta línia, d'un pobre immigrant que s'escarrassava a Nova York per comprar el seu carro de venedor ambulant. Una calcomania, del lladre de bicicletes.