Anacronisme en la era d'Obama

La última pel·lícula de Ridley Scott ha tingut la mala sort d’estrenar-se quatre dies després de la clamorosa victòria de Barack Obama. La promesa de canvi que marca l’inici d’uns nous temps deixa inevitablement sense sentit aquesta Red de Mentiras, una pel·lícula que neix cadàver en un món que ja no té ganes de sentir a parlar de guerres del terror, d’eixos del mal i de la línia que separa els bons dels dolents. I Red de Mentiras, encara que ho intenti dissimular amb fortes dosis d’ambigüetat, és una pel·lícula completament anacrònica de bons i dolents. De res li ha servit a Ridley Scott comptar amb William Monahan, guionista d’Infiltrados, per donar-li una certa dimensió a la novel·la de David Ignatius.

El film, que pretén mostrar l’entramat governamental que hi ha al darrera de la lluita antiterrorista a Orient Mitjà, resulta pla, feixuc i cada vegada més tòpic a mesura que avança el metratge, fins a arribar a un desenllaç basat en la postissa història d’amor que només fa que entorpir l’evolució del relat. Tampoc un històric del muntatge, Pietro Scalia, ha pogut fer gran cosa per una pel·lícula que no aporta res ni a nivell argumental ni a nivell cinematogràfic, malgrat les possibilitats de la història i la solvència contrastada del seu director. Només valen la pena els esforços dels protagonistes principals, un Leonardo DiCaprio en el paper de bo-però-atormentat que ha anat consolidant amb films com Diamantes de Sangre o Infiltrados, i un camaleònic Russell Crowe amb uns quants quilos de més amb ganes de demostrar la seva validesa –cada vegada més destacable- com a actor.

Crítica publicada a Capgròs