En anglès existeix el concepte de Chick flicks per referir-se a un tipus de cinema destinat al target "femení". Són pel·lícules com El diario de Bridget Jones o Pretty Woman, les comèdies romàntiques de Hugh Grant o Meg Ryan, els dramons lacrimògens estil Meryl Streep... El "cinema per a dones" existeix des de que el cinematògraf va sortir de la barraca de fira, i compta amb gèneres propis, des dels melodrames clàssics signats per Douglas Sirk o George Cukor, passant fins i tot pel musical, fins arribar al drama d’època de base literària, amb adaptacions de novel·les de Jane Austen o E.M. Foster. Què converteix totes aquestes pel·lícules en cinema per a les dones? El tema? La sensibilitat? En aquest cas l’audiència masculina, les pot veure, entendre i fins i tot gaudir? Si és que no, com pot ser que la immensa majoria d’aquestes Chick Flicks estiguin dirigides per homes? Com saben aquests directors mascles quines inquietuds tenen les dones? I elles, quan són les que dirigeixen, de quins temes parlen?
Potser ens hauríem de preguntar també si existeix, en contraposició, un cinema “d’homes”: Potser és el cinema d’acció? Les pel·lícules de gàngsters? El western? És que els homes només són violència, força física i manca de sentiments? Llavors, Woody Allen, amb Otra mujer o Hannah y sus hermanas, a qui es dirigeix, a homes o a dones? Perquè pensem que El padrino és un film masculí, si encaixa perfectament en les pautes d’un serial melodramàtic? Amb Cabeza borradora David Lynch què pretén, fer una pel·lícula de terror o expressar la seva por a la paternitat? Perquè la millor heroïna vista al cinema els darrers anys, la protagonista de Kill Bill –que és dona i mare- neix de la ma d’un director tan "misogin" i "masculí" com Quentin Tarantino?
El cinema és un transmissor de valors amb una gran capacitat de ressonància i, sobretot, un potent fixador de rols i estereotips. Però el cinema, en primer lloc, és un mitjà: no crea el missatge, l’emet, i és el receptor, l’espectador i l’espectadora, qui ha de fer la feina de descodificar-lo i d’interpretar-lo. I és aquí, primer a la retina i després al cervell, on es decideix si hi ha un cinema d’homes i un cinema de dones.
Article que vaig publicar a la revista del passat mes d'abril Valors
2 comentaris :
No sabia del Chick flick, però si del chick lit (El diari de bridget Jones, Sushi para principiantes, etc etc). El que tenen en comú ambdues vessants és que per primera vegada les protagonistes són dones, i els problemes i casos que es plantegen pertanyen a l'univers feminista. Solen ser considerats un tipus de productes molt més feministes que el cinema o literatura tradicional, però tot i aixì la seva "moral" no és tot lo subersiva que caldria esperar, o que a moltes dones ens agradaria. Al capdavall encara que presenti dones més autonomes, més actives sexualment i més independents, no deixen de ser dones que continuen obsessionades amb la idea de "pescar un home", cosa que suposa una patada al cul important per tot el moviment feminista.
Acab de descobrir el teu blog però m'agrada!
Gràcies pel comentari, estic bastant d'acord amb tu.
Publica un comentari a l'entrada