Amb només tres pel·lícules, el mexicà Carlos Reygadas ha sabut associar el seu nom a una manera de fer radical i provocativa que també s’emmarca amb força coherència en la nova onada del cinema llatinoamericà. En el seu tercer film, Reygadas recull el testimoni europeu de Dreyer, passat per un sedàs de provocació à la Lars Von Trier i l’amaneix amb unes gotes d’un cert humanisme americà. El resultat és aquesta Luz silenciosa, un film d’indubtable bellesa plàstica i una equànime capacitat d’emocionar i irritar, que s’atreveix amb temes de profund calat filosòfic com la futilitat de l’ésser o la força redemptora de l’amor.
Reygadas ha trobat en els mennonites, una agrupació religiosa que, com els Amish, prové dels anabaptistes del segle XVI, i que a principis del segle XX es van instal·lar a països com Mèxic, una forma de vida austera i atemporal que d’alguna manera justifica la profunda espiritualitat del film i fa possible i versemblant el miracle final. Fins arribar a aquesta seqüència, manllevada sense cap vergonya de La palabra, de Dreyer, Reygadas s’entreté filtrant discretament la seva càmera per les escletxes d’un modus de vida tan estrany i llunyà.
El director intercala, entre els esbossos d'una mínima però honesta història d'amor, les imatges inconnexes i simbòliques de parets blanques, de la sortida i la posta de sol, de l’esmorzar o el bany gairebé ritual dels nens, de llargues carreteres i paisatges rurals... en un intent gairebé pictòric de buscar una mena d’abstracció i també de copsar el pas del temps. El rellotge de pèndol marca simbòlicament les hores de la vida i de la mort, i defineix la cadència d’aquest film poètic, provocador, bellíssim, auster, emotiu i estrany com la pròpia existència.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada