diumenge, de gener 20

El director és una marca?



Amb la seva habitual lucidesa, Àngel Quintana reflexiona al diari El Punt sobre el paper del director de cinema i la mercantilització a la qual es veu sotmès avui en dia:

Què és avui un cineasta? Fa uns anys era qui convertia el cinema en la seva professió o l'autor que posava de manifest la seva concepció del món en una sèrie de constants estilístiques i temàtiques. Avui, en canvi, els cineastes ja no fan només pel·lícules per ser projectades als cinemes. El concepte d'autor, heretat del romanticisme, ha donat pas a un concepte més mercantilitzat en què l'autor ja no és només un creador sinó, sobretot, una marca. En els anys cinquanta, quan el públic anava a veure una obra d'un determinat gènere es creava el seu horitzó d'expectatives. Sabien que en un western hi hauria cavalls i pistoles o que en un melodrama es traurien els mocadors. Actualment, un part significativa del negoci del cinema funciona al voltant dels autors com a marca. Els espectadors saben el que esperen d'una pel·lícula de Pedro Almodóvar o de Tim Burton. Els grans noms són els que es venen en els festivals, en la premsa i en les campanyes de promoció. Aquesta mercantilització de l'autor ha provocat que l'èxit dels cineastes no radiqui tant en la comercialitat de les obres que realitzen, sinó en la forma com poden arribar a vendre's ells mateixos i penetrar en determinades esferes intel·lectuals.


L'article complet aquí


1 comentari :

Joan ha dit...

Caldria deixar clar quin cinema mercantilitza els autors com a marca. És el cinema comercial, el cinema independent o el cinema produït per al circuit de festivals? Jo penso que Hollywood fa temps que -al marge d'aquells noms importants que van aixecar la indústria en els anys 70- no utilitza els directors com a marca. En canvi, sí que ho fa amb els actors i, últimament, amb els productors.

Aquesta "mercantilització de l'autor" de la que parla Quintana, suposo que també deu ser extrapolable a altres arts, oi? Penso en la pintura, la cançó...

A casa, el tortell de diumenge el comprem sempre a la mateixa pastisseria. Fan bé la seva feina i, per tant, sabem què esperar-ne. Al final, tot es redueix a sentir que a hom li satisfan les expectatives que, de manera justa o injusta, s'ha prefabricat.

Potser per això ens vam enrabiar tant el dia que Tim Burton ens va voler vendre un planeta dels simis industrial, impropi del seu art...