Totes les pel·lícules de Wes Anderson giren al voltant del mateix: personatges amb sensació d’estranyesa i en permanent deriva en un món autista on la figura paterna pesa, precisament, per la seva absència. A Viaje a Darjeeling, la que probablement sigui la seva pel·lícula més assequible pel gran públic, el pare absent està representat pel joc de bosses i maletes –dissenyades ad hoc per Louis Vuitton- que arrosseguen pesadament els tres germans protagonistes. Els tres, cadascun dels quals més excèntric, emprenen un delirant viatge en tren per la Índia a la recerca d’una presumpta espiritualitat que doni un mínim de sentit a les seves vides, mancades d’un referent des de la traumàtica mort del pare i la posterior fugida de la mare. Anderson converteix aquest viatge iniciàtic en un catàleg de situacions absurdament còmiques que ironitzen també sobre les "neures" d’una certa classe mitja benestant amb la que no costa identificar-se i, per tant, comprendre i compadir.
Com en films anteriors com Los tenenbaums, Anderson es manté fidel a l’estètica pseudo-setentera amb aires postmoderns, reforçada per cançons dels Kinks o els Rolling Stones, a les que s’hi sumen les bandes sonores dels films indis de Satjajit Ray. El director també dota aquest film d’una personalitat pròpia gràcies a la seva particular concepció de la fotografia i l’enquadrament, amb seqüències d’autèntica coreografia. Viaje a darjeeling destaca també per l’extraordinària química entre els tres actors protagonistes –els habituals Owen Wilson i Jason Schwartzman, als que s’incorpora un divertit Adrien Brody-; i per la complexitat narrativa, ja que el guió aprofita el fet que un dels tres germans és escriptor per jugar al metarrelat a partir d’originals flashbacks i, també, en complicitat amb l’inesperat curtmetratge –titulat Hotel Chevalier- que precedeix la projecció del film.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada