L'heterodox i esteticista Joe Wright signa l'esplèndida adaptació de la novel·la homònima d'Ian McEwan, cinta que ja ha estat guardonada amb el Globus d'Or a la millor pel·lícula dramàtica i candidata als Oscars. Expiación és un film d'elegant factura que superficialment es pot confondre amb les adaptacions literàries à la Ivory, però amb unes inquietuds estètiques i una complexitat narrativa que l'allunyen d'aquest aparent classicisme. Wright plasma en bellíssimes imatges les reflexions de la novel·la sobre l'ofici de l'escriptor, sobre el procés de creació, sobre la manipulació de la realitat per convertir-la en ficció, sobre tot allò que un creador deixa de si mateix en cada obra i sobre les vies per a la pròpia expiació.
La història arrenca en els mesos previs a l'esclat de la Segona Guerra Mundial. La protagonista, la jove Briony -interpretada per una impressionant Saoirse Ronan, l'autèntica troballa del film- es converteix en una observadora gens innocent de la complexitat d'unes passions adultes que no arriba a comprendre, però que no dubta en reintepretar i manipular a partir de la cruel imaginació infantil i fins a límits insospitats. Aquesta realitat cada vegada més distorsionada es torna en material per a una novel·la que Briony només culminarà al final d'una vida sacrificada a la creació, entesa aquí, en una sorprenent pirueta narrativa, com la única via per expiar el seu error fatal de joventut. En el pla final de la pel·lícula, tan breu com intens, és la pròpia Briony amb el rostre castigat de Vanessa Redgrave la que apareix com la víctima de la seva pròpia necessitat de crear, alhora consumida per la culpa i conformada a un perdó que resulta tan fictici com la resta de la seva existència.
El conflicte que desencadena la tragèdia i marcarà la vida de Briony i tots els personatges que l'envolten té lloc en una jornada que comença amb un significatiu pla de la menor que deixa de banda la casa de nines per agafar-se a la màquina d'escriure. Un únic pla que marca el seu primer pas a l'edat adulta. El relat d'aquesta jornada, amb plans intensos (que li treuen partit a la guapíssima Keira Knightley) i suggerents flashbacks, ocupa una primera i molt rodona hora de metratge en la qual també queda definida la personalitat de l'escriptora. La seva reflexió sobre el destí de l'obra teatral que acaba d'escriure i que lamenta ja no poder controlar perquè "depèn dels altres" representar-la, ja diu molt sobre la seva necessitat d'exercir un control sobre els demés. Aquest tret queda també reforçat per un original recurs en la banda sonora de Dario Marianelli, puntejada obssessivament pel so de la màquina d'escriure que es torna en leit-motiv en totes aquelles seqüències que han deixat de ser reals per ser només el resultat de la imaginació desfermada de l'autora, que manipula la realitat per reinventar-la en la seva novel·la.
Després d'aquesta potent primera hora, la pel·lícula entra en una segona part que transcorre al llarg de la II Guerra Mundial i els anys posteriors, on guanya protagonisme l'atractiu James McVoy. Aquesta segona part està marcada pel to d'una èpica irrealitat -amb moments absolutament sensacionals com el pla seqüència en un oníric camp de batalla amb nòria inclosa- que va posant cada vegada més en dubte la veracitat del relat. Expiación resulta, en aquest sentit, un prodigiós exemple de metarrelat trampós signat pel guionista Christopher Hampton. L'epíleg que protagonitza Vanessa Redgrave, inexistent a la novel·la, tanca el cercle i respon als dubtes d'un espectador obligat llavors a reconstruir tota la història per poder determinar quina és la part real de tot allò que acaba de veure.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada