Paciència

Moltes vegades anar al cinema es converteix en un acte de paciència. Costa trobar aparcament, s’ha de fer cua per comprar l’entrada, només queden butaques a la fila dos, els diàlegs s’ofeguen entre els cruixir dels menjadors compulsius de crispetes. Potser la pel·lícula es talli a mitja projecció, potser un nen es dedicarà a molestar tota l’estona, segurament una senyora comentarà la jugada...

Diu el diccionari que la paciència és la virtut o qualitat del qui sap suportar, sense pertorbació de l'ànim, els infortunis. Una persona pacient tendeix a desenvolupar una sensibilitat que li permet identificar els problemes, contrarietats, alegries, triomfs i fracassos i afrontar així la vida de manera optimista, tranquil·la i en busca d’harmonia. El cinèfil és, per definició, una persona pacient. Li ha costat hores en una sala a les fosques, però sap que val la pena, perquè darrera de totes aquestes dures proves i infortunis, de vegades, hi ha recompensa.

La diferència entre un espectador de cinema ocasional i un cinèfil és que el primer vol veure una pel·lícula on passin moltes coses i molt de pressa. El cinèfil, com que és pacient, sap que no sempre cal que el muntatge sigui trepidant, es pot conformar amb una única frase de diàleg, o cap; on només soni música, o completament en silencia; també pot acceptar plans fixes de deu minuts, i fins i tot serà capaç d’aguantar una pel·lícula de set hores, de deu o d’onze. I per això avui, per sort, al cinema encara tenen lloc pel·lícules com Satantango, de Bela Tarr; Lady Chatterlay, de Pascale Ferran; Last days de Gus Van Sant, En la ciudad de Sílvia, de José Luis Guerin, El bosque de luto, de Naomi Kawase o El silenci abans de Bach, de Pere Portabella.

Article publicat a la revista Valors