Que el seu nom no s’esborri de la història

El cas de Las trece rosas -tretze noies, la majoria d’elles menors d’edat, que van ser afusellades tot just acabada la Guerra Civil- exemplifica molt bé la persecució i les represàlies indiscriminades que es van produir durant el règim franquista. Emilio Martínez Lázaro, responsable d’un gran èxit cinematogràfic com El otro lado de la cama, dirigeix aquesta pel·lícula que s’ha estrenat en un moment molt oportú, quan l’aprovació de la llei de la Memòria Històrica ha posat sobre la taula la necessitat de rescatar de l’oblit i fer justícia a les víctimes de la repressió i la violència.

En la línia d’altres films recents com La vida de los otros o Salvador, Las trece rosas resulta interessant per la forma com retrata una època marcada per les denúncies, les depuracions i el terror. En aquest sentit és especialment intensa la primera part, que mostra la persecució, la detenció i la tortura a la qual van ser sotmeses aquestes joves acusades injustament per defensar idees contràries a les del règim i, en alguns casos extrems com el de Blanca Brisac (interpretada per Pilar López de Ayala), ni tan sols per això. Brisac no es va lliurar de la injusta represàlia ni essent catòlica, de dretes i afí al règim. Aquest personatge intenta equilibrar la pel·lícula i suavitzar-ne la càrrega ideològica. Perquè la intenció final del director és reclamar la justícia i el record per a totes les víctimes. I precisament en boca d’aquest personatge, que llegeix mirant a càmera la carta que va deixar escrita al seu fill abans de morir, es transmet el missatge final de la pel·lícula: no guardar rancúnia, però no oblidar.

A nivell de realització, Las trece rosas resulta una pel·lícula excessivament plana i convencional. Martínez Lázaro abusa de la música com a recurs per provocar l’emoció sense acabar de ser conscient que la pròpia història, i també la notable interpretació i la química entre les actrius, ja són suficients per colpir l’espectador. Per això la pel·lícula cau contínuament en el parany melodramàtic quan una aposta pel drama més auster hauria estat tant o més eficaç. El disseny artístic i de vestuari també resulta una mica massa postís. Però fora d’aquests aspectes més tècnics, Las trece rosas és un film digne i necessari, responsable i proper tant a les persones que van viure aquest trist capítol de la nostra història com per aquells que es preguntin el perquè de recuperar la memòria històrica.

Crítica publicada a Capgròs