Rigola es modera, se supera, i fa venir Gonzàlez Iñarritu d'incògnit a Barcelona

Ja sabia que arribaria el dia en què digués això. Després d'odiar totes i cadascuna de les seves obres, he de reconèixer que l'Àlex Rigola m'ha acabat enamorant. He claudicat amb la seva versió monumental del 2666 de Roberto Bolaño. Gairebé cinc hores d'inusual austeritat i cops de rigolisme moderat que passen com una exhalació, enmig d'una summa caòtica de reflexions sobre l'amor, la mort, la violència, la fama, la globalització, l'amistat i la creació, amb els crims de Ciudad Juárez -aka Santa Teresa- com a rerafons.

Onze magnífics actors es posen en la pell de la quarentena de personatges que salten del món literari de Bolaño a l'escenari del Lliure, per protagonitzar aquesta magna obra en cinc capítols que testimonien el que han estat els grans mals del segle XX. El muntatge, que com és habitual en Rigola recorre sovint al suport audiovisual, també deixa en el record una de les escenes més impactants i que fa posar més els pèls de punta del teatre recent (al menys del que jo he vist): l'insuportable agonia d'una noia coberta de sang que simbolitza totes i cadascuna de les dones que han mort a Ciudad Juàrez, el nom i edat de les quals va apareixent projectat en una pantalla.

Per la temàtica i l'escenari geogràfic on té lloc el gran gruix d'aquesta obra no ens hauria d'estranyar que el director mexicà Alejandro Gonzàlez Iñarritu (el de Babel, per entendre'ns) s'hagi interessat pel muntatge de Rigola. La seva presència a Barcelona no ha estat tan publicitada com la de Woody Allen -jo diria que no s'ha dit enlloc-, però el cert és que dissabte dia 30, Iñarritu, amb la seva melena despentinada i la seva inconfusible camisa blanca, estava discretament assegut a la fila sis de la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. I, és curiós, però ningú se li va acostar...