Tancar ferides

Força oportuna i absolutament recomanable l'estrena de Grbavica justament quan a moltes ciutats es commemora el Dia contra la violència envers les dones. La pel·lícula, que va clausurar la recent Mostra de Cinema de Mataró, arriba amb una gran targeta de presentació, l'Ós d'or obtingut a la passada Berlinale, premi merescut i tràmit que molt probablement haurà contribuit a fer arribar a pantalles comercials aquesta valuossíssima obra de la debutant Jasmila Zbanic.

La cinta se centra principalment en la difícil relació d'Esma i la seva filla adolescent Sara, que és el fruit de les violacions a les quals la primera -i tantes altres dones- va ser objecte durant la guerra dels Balcans. El secret d’Esma precipita la resolució del conflicte generacional, que passa abans per un violent enfrontament entre la mare i filla, que constitueix la millor sequència de la pel·lícula (i en el qual brillen amb igual intensitat les actrius, la veterana Mirjana Karanovic –habitual de Kusturica- i la jove Luna Mijovic). De pas, Grbavica convida a reflexionar com les dones, precisament per la seva condició, acaben siguent doblement víctimes de la violència. En aquests sentit, resulten interessants un parell d’escenes, potser més properes al documental, en les quals dones violades durant la guerra es troben i narren la seva experiència. I tot i la seva cruesa, aquests moments d’alguna manera ens recorden la importància de l'acceptació com un camí per tancar ferides obertes.

El film, però, també s’entreté en mostrar la duríssima lluita d’Esma per superar el seu passat i per sobreviure en el dia a dia, fent de cambrera d'un bar nocturn. En aquest local coneix a Pelda, un guardaespatlles de mala mort amb qui enceta una breu relació. Tant Esma com Pelda són representants d’una generació perduda, la d'aquells que van veure truncades les seves il·lusions en la guerra (ells dos van haver de deixar les seves carreres a mitges per culpa del conflicte) i que, paradòjicament, estan turmentats per un extrany sentiment que els fa sentir-los culpables per la vida que els ha tocat viure. En canvi, Sara, per a qui la guerra és només un record d'un passat que no ha viscut, té tot un futur per endavant. Per Esma, la seva filla és un record del terror viscut, però molt més important que això, és també el rostre que l'anima a continuar lluitant. I per ella –o gràcies a ella- aconsegueix acceptar, superar i finalment tancar la seva pròpia ferida.