El relativament desconegut Neil Burger signa El ilusionista, una pel·lícula d’estil tan impersonal com de resultats més que notables. El film es basa en un conte de Steven Millhauser que, passat a la gran pantalla, ha perdut la seva dimensió més abstracta i metafísica per transformar-se en una enginyosa trama policíaca amb un punt sobrenatural que li aporten els trucs de màgia que fa el seu protagonista.
El film està ambientat en el tombant del segle XIX al XX, un moment en què les innovacions xoquen amb les antigues tradicions, i que queda d’alguna manera simbolitzada en l’enfrontament d’Eisenheim i el príncep hereu Leopold per una dona que oscil·la entre els dos mons.
Tot i no ser una de les seves millors interpretacions, Edward Norton sap dotar el seu personatge, el mag Eisenheim, d’un aire evasiu i turmenat que contribueix a fer creïble tant la llegenda que es crea al seu voltant com el sorprenent gir de guió que torna la pel·lícula en una enginyosa trama detectivesca. Però Norton se les heu amb dos secundaris que contínuament li roben les escenes, Rufus Sewell –el príncep hereu– i un imparable Paul Giamatti, i confirma una vegada més la seva versatilitat (imprescindible veure el film en versió original per sentir-li la veu).
A El ilusionista només se li pot recriminar un cert excés de metratge i potser la manca d’un major risc visual, però en cap cas això impedeix gaudir d’un film d’extrema correcció i absoluta eficàcia.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada