Big Bang love, Juvenile A resulta més interessant en el seu plantejament que en la seva resolució, rebuscada i feixuga en excés. Però tot i els errors, val la pena donar-li una oportunitat a aquest nou film de Takashi Miike, director del que es poden criticar moltes coses, però no la seva capacitat per experimentar i endinsar-se a través de nous camins. Ho torna a fer amb aquesta obra fallida sens dubte, tan críptica que es fa difícil fins i tot per al públic més agossarat, però que ens parla d'un Miike mutant, tant estèticament com en la narrativa i la temàtica. El film, que va passar pel Festival de Sitges, es pot veure aquests dies al Casablanca Gràcia.
El títol japonès original, 46 Oku Nen No Koi, significa literalment "Passió de 4.600 milions d'anys". L'acció té lloc en una pressó on un jove d'aspecte misògin (Ryuhei Matsuda, repetint el paper d'objecte del desig homosexual que va fer a Gohatto) confessa el crim del seu company; un altre jove de passat violent. Dos detectius investiguen el cas mentre la tensió homosexual i una passió violenta s'apodera de la situació. El relat va donant voltes sobre si mateix en una decisió que li acaba passant factura al ritme -reiteratiu i pesat- de la pel·lícula.
A més, el film busca una dimensió poètica i una trascendència mística que augmenta la seva dificultat de comprensió, sobretot a l'hora d'entrendre el simbolisme d'elements que van apareixent, com la piràmide o la nau espacial. Però també en aquest plantejament tan arriscat sap trobar Miike alguns encerts, tan narratius -la forma d'explicar el progrés de la investigació, amb els diàlegs impressos sobre la pantalla, per exemple- com estètics.
En aquest sentit, el director aposta per una posada en escena teatral minimalista i nua, amb decorats delimitats al terra en la línia dels Dogville i Manderlay de Lars Von Trier, i on la il·luminació juga un important paper dramàtic. L'ús de diversos llenguatges escènics -el film s'obre amb un número de dansa contemporània- també remet a un cert Peter Greenaway i sembla, al mateix temps, confirmar la voluntat de Takashi Miike d'acostar-se a un altre tipus de cinema més Art House.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada