Només la flegma britànica podria haver fet possible una pel·lícula com La reina, un irònic però també agosarat retrat sobre la monarquia britànica i el primer ministre Tony Blair signat pel veterà Stephen Frears. El director de Cafè irlandès reconstrueix –quan encara no fa ni deu anys– el trasbals al Regne Unit per la mort de la princesa Diana.
D’entrada, Frears retrata la família reial i els Blair a partir de les escenes quotidianes, com si fossin una de les famílies que protagonitzen les seves comèdies costumistes: la reina amb bata i sabatilles o de pícnic familiar; els Blair al menjador de casa, davant la tele i envoltats de canalla. Frears situa els personatges en espais allunyats dels objectius de les càmeres i els fa recitar diàlegs plens d’una ironia tan subtil com sagnant, a través dels quals es desvetlla la seva autèntica naturalesa. I aquí, Blair en surt força mal parat.
No es pot negar que l’èxit del film radica també en la destacadíssima interpretació dels actors, entre els quals brilla per mèrits propis Helen Mirren. L’actriu, que aconsegueix una semblança física amb la reina Isabel realment sorprenent, transcendeix la mera imitació física per oferir una interpretació plena de subtileses i gran profunditat psicològica.
Al final, i malgrat les crítiques que li dedica, Frears no dissimula un cert respecte per la integritat d'una reina que sembla creure en allò que fa. I que contrasta amb un Blair mostrat, poc després d'arribar al poder, com una mena d’oportunista més hàbil gestionant la seva presència als mitjans que no pas com a polític. I per boca de la reina li fa arribar una advertència: «A tu també t’arribarà el moment». De passar comptes, és clar.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada