Bond, inquietant Bond

El semblant sec i la mirada gèlida de Daniel Craig desvetlla la voluntat de reinvenció del nou episodi de la saga de James Bond. Casino Royale és una pel·lícula més crua, més descarnada i més realista. Tant, que aconsegueix fer anyorar els malabarismes i la pirotècnia visual dels darrers títols protagonitzats per Pierce Brosnan. En aquest procés de depuració els guionistes s’han carregat fins i tot el personatge de Q i la seva parafernàlia per a superagents secrets. Ara la tecnologia que fa servir James Bond és més real que mai: ordinadors portàtils, mòbils de darrera generació, GPS i altres artil·lugis que sortint del cinema es poden adquirir, a preus gens mòdics, a la botiga de la cantonada.

Els responsables d’aquesta revisió de Casino Royale –la primera novel·la d’Ian Fleming sobre 007 ja compta amb una adaptació paròdica de l’any 67- s’han recolzat en noms de prestigi per legitimar la seva proposta. La presència del guionista Paul Haggis en els títols de crèdit revesteix d’una pressumpta qualitat autoral una pel·lícula que realment sorprèn pel seu gir al realisme, amb unes escenes d'acció molt físiques i una excessiva cruesa en els assassinats.

És possible que aquest gir respongui en part a un intent de fugir de l'esteticisme orientalitzant que s'està deixant notar cada vegada més al cinema d'acció hollywoodenc i a un afany de diferenciar, amb un cop de puny a la taula, una saga de llarga tradició i notable personalitat pròpia. Però en tot aquest procés de depuració no acaba de quedar clara la finalitat de fer de James Bond un personatge tan de carn i ossos i tan poca moralitat. Sense l'habitual encant que les dissimula, les ambigüetats del personatge el decanten cap a un costat fosc absolutament inquietant.

Technorati Tags: cinema