El director alemany Tom Tykwer se n’ha sortit prou bé de la difícil empresa de traslladar al cinema la novel·la de Patrick Süskind El perfum. El director de Corre Lola, corre ha optat per la contenció –tenint en compte el caràcter del material literari– i un cert classicisme narratiu que molt poc té a veure amb l’experiment postmodern del film que el va donar a conèixer.
Tykwer signa una adaptació fidel i més que digna de la qual destaca la fórmula –senzilla però eficaç– per mostrar amb imatges les descripcions de les olors tan característiques de la novel·la. Ho fa amb primers plans del rostre del protagonista, il·luminat de manera que de la seva persona ressalti el nas per sobre de tot, i plans de detall de les superfícies i les textures dels objectes. El primer terç de la pel·lícula –en el qual es presenta Jean Baptiste Grenouille i la seva extraordinària capacitat per reconèixer olors– resulta especialment contundent estèticament. El desconegut Ben Whisham es revela com una bona elecció per donar vida a aquest singular personatge a qui sap dotar d’una barreja d’instint animal i innocència infantil.
El film es manté en les seqüències del perfumista interpretat per un divertidament histriònic Dustin Hoffmann, però decau quan l’acció es trasllada a Grasz i comença la sèrie de crims: Tykwer els troba una estètica, però no resol bé el relat de la investigació, que es fa pesada. El film recupera certa força amb l’orgia final, que tot i estar suavitzada, resulta una original proposta -orquestrada per la Fura dels Baus- a mig camí de l’art de les performances.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada