dijous, de març 2

Lírica i humanista



Terrence Malick és un cas peculiar. La seva trajectòria s’extén al llarg de trenta anys però consta només de quatre pel·lícules, en les que, malgrat tot, ha consolidat un estil propi i definit una cosmogonia personal d’arrel filosòfica i humanista. Entre la filosofia i l’humanisme s’emmarca El nuevo mundo, pel·lícula que arriba set anys després de La delgada línia roja. Situada al 1509, durant l’arribada dels anglesos a terres nordamericanes, el film es fixa principalment en la història d’amor entre el capità John Smith i la princesa índia Pocahontas, fet que va inspirar també el film animat de la Disney.

El nuevo mundo, però, no és una pel·lícula per a tots els públics. És una obra distant i poètica, que vol crear sensacions més que recrear un fet històric. Malick no pretén fer-ne una lectura en clau actual, encara que l’arribada al Nou Món com a metàfora de l’oportunitat de començar de nou convida a múltiples interpretacions, a banda de constituir un bell cant a la curiositat i la inquietud que afortunadament també defineixen la condició humana.

Tot i el seu ritme pausat el film flueix com l’aigua de l’oceà que separa els dos móns, i que, juntament amb els continus plans d’arbres que fan de transició d’escenes, és una de les grans imatges al·legòriques de la pel·lícula. Els monòlegs interiors -sobre l’amor, els ideals, etc.- puntegen un film que desprèn lirisme pels quatre costats, amb una primera hora extraordinària que perd força a mig metratge i que es recupera en la part final, a Londres, el «nou món» per a la princesa índia.

Malick ha trobat una inesperada complicitat de Colin Farrell en el que és probablement el millor paper de la seva carrera, i ha sabut explotar la dolçor de la desconeguda Q’Orianka Kilcher, secundats per un notable Christian Bale. La música de James Horner, però sobretot les peces de Wagner i Mozart, són el leivmotiv de luxe en una pel·lícula la sensibilitat de la qual resulta una autèntica raresa en els nostres temps.

Technorati Tags:

3 comentaris :

Sr.Ruso ha dit...

Sincerament, no creus que en aquest cas la llegenda supera al director? M'explico, si Malick no fos el tipus rarito que és i hagués dirigit “Malas Tierras” (Pel·lícula amb la qual tinc els meus dubtes), no crec que es valorés positivament el seu cinema.

No he vist “EL Nuevo Mundo”, últimament em quedo dormit en qualsevol lloc i crec que aquesta pel·lícula em produiria el mateix efecte que cloroform.

M'han dit que als 10 minuts de pel·lícula Pocahontas i John Smith s'entenen en el mateix idioma. Com ho poden haver après en tan poc temps? Aquest tipus de llicències no les tolero en una obra per adults, per molt lirismo argumental que pretengui expressar. Crec que no és una bona manera d'explicar la conquesta d'Amèrica.

Felicitats pel nou format del blog, ha millorat molt.

Jess Wong ha dit...

la pel·lícula està construida a partir de monòlegs interiors... A més a més, per entendre's, no sempre cal parlar verbalment. També és cert que el diàleg no s'atura mai. Arriba un moment que penses que també filosofejaran les gallines.
Tot i això també m'ha agradat molt fet que no m'esperava després del tedi de La delgada línea roja.

Judith ha dit...

Sr Ruso, entenc i comparteixo bastant el que dius de Terrence Malick. Tot i que a mi si que m'agrada molt Malas tierras, em molesta aquesta necessitat d'encumbrar determinats directors perquè si. A mi La delgada línia roja em va dir molt poca cosa, per ser franca. Però en canvi, El nuevo mundo m'ha sorprès, perquè no he trobat la pel·lícula que esperava. Ara bé, també he de dir que no gosaria recomanar-li a qualsevol persona, perquè crec que és una peli molt poc convencional, a més de ser lenta (que no avorrida, com a mínim per mi). Lo de l'idioma és un detall menor en aquest cas, has de tenir-li moltes ganes...