La setmana de Carnestoltes ha estat una setmana de pallassos i pallassades. Els pallassos, els de veritat, van pujar el passat dimecres dia 22 al petit entarimat de l'Arcàdia. Jango Edwards i el seu perillós còmplice, l'italià Peter Ercolano, van deixar molt clar que això de fer el pallasso és un art. Miraculosament l'escenari no es va enfonsar malgrat els cops de pedra de la hilarant "ópera-rock" (capteu el gag, oi?), un dels grans gags de Classics d'aquesta antologia que repassa la trajectòria del clown nordamericà i el seu partner que, tot s'ha de dir, li va robar l'espectacle (al menys en això vam coincidir molts dels que hi vam assistir). L'escenari, i el públic, van suportar valentment les ruixades de cervesa, les caigudes, els cops, els crits i les parides vàries de Jango Edwards i Peter Echo. La imitació que el segon de bord va fer d'un espagheti dintre l'aigua (sic) és de les que passa als anals de l'humor absurd, per no parlar de la paròdia sobre els programes "culturals" i de la ja mencionada ópera rock. Del que són capaços no un, sinó dos clowns tan incorrectes, iconoclastes i desvergonyits com aquests se'm fa difícil d'expressar amb paraules...
Pallassades, i moltes, les que es van poder veure al Teatre Monumental, en la reprentació del Ricard 3r d'Àlex Rigola el passat dia 24. És curiós, perquè quan més es perfecciona Rigola com a director multimèdia i quant més demostra la seva capacitat per gestionar tota mena de mitjans i recursos audiovisuals, més s'allunyen les obres del sentit del text. En cinema hi ha vàries adaptacions contemporànies de Ricard III (El Looking for Richard d'Al Pacino o el Ricard III protagonitzat per Ian McKellen i ambientat en la Segona Guerra Mundial, per exemple) i cap d'aquestes ha requerit mai d'un paperet amb l'arbre genealògic dels personatges per entendre la trama com el que donaven a l'entrada per poder seguir la obra. Em sembla que quan es fa necessària una explicació escrita més enllà de l'escenari, el problema el té el director i no el públic. No es pot negar que el Ricard 3r de Rigola és visualment fascinant: músiques en directe, bateria d'imatges, càmeres en ma, maravelloses accions paral·leles i inusuals primers plans cinematogràfics... I els actors, amb més o menys encert, porten bastant bé el tour de force al que es veuen sotmesos. Però ja n'hi ha prou de crits, d'histèria, "d'òsties putes" i d'épater les bourgeois. Les obres de Shakespeare són resistents, però si les continuem fent passar per aquestes proves, al final les acabarem trencant...
4 comentaris :
Em sembla que tu i en Rigola no ceseu gaire, eh? :-)
No massa, no....
Caseu, volia dir caseu...
si que el cessaria si...jajajaja. Tot i que a en Rigola li trobo coses interessants, també el veig massa esforçat a demostrar que sap provocar, que és atrevit i valent, i això em posa molt nerviosa. A més, em molesta la seva tendència a robar idees de pel·lícules poc conegudes. Potser es deu pensar que la gent que va al cine no va al teatre, o que només les veu ell. A Ricard 3r, sense anar més lluny, la idea de la ralla de coca gegant extesa sobre la barra del bar que a tothom li va fer tanta gràcia està treta literalment d'una peli japonesa, Dead or Alive, de Takashi Miike.
Publica un comentari a l'entrada