A Caché, Michael Haneke implica l’espectador en un joc pervers que continua fins i tot quan la pel·lícula ha acabat. El punt de partida del film és el misteri al voltant dels vídeos i missatges anònims que rep un periodista literari francès (Daniel Auteuil). Els vídeos, aparentment innocents al principi, mostren imatges del seu apartament i de la casa on va néixer. Investigant l’origen d’aquests anònims, l’home acaba topant amb un incident que havia oblidat de la seva infantesa.
Amb freda austeritat, Haneke arrossega el públic a la baixada als inferns del seu protagonista. La pel·lícula arrenca com una història de misteri clàssica per derivar cap a una reflexió existencial que desvetlla alguns dels mals de l’home contemporani: la desconfiança de l’altre, la indiferència davant el dolor aliè, la irresponsabilitat davant els propis actes, etc. Reprenent el discurs de les seves primeres obres (Benny’s Video, Funny Games) el director austríac també apunta contra els mitjans de comunicació entesos com a arma de destrucció, i aprofita, de passada, per carregar amb ironia contra la hipocresia, la prepotència i la falsa moral de la intel·lectualitat francesa i europea.
La capacitat hipnòtica de Caché arriba a fascinar l’espectador, encuriosit per com es resoldrà el misteri. Però lluny de donar respostes, Haneke deixa la pel·lícula del tot oberta, una decisió que pot irritar i enfurismar aquells que no entrin en el joc. Però per als qui decideixin participar-hi, l’impacte perdurarà en la memòria molt temps després d’haver sortit de la sala.
BONUS TRACK: Trobareu reflexions filosòfiques molt interessants sobre Caché al blog d'en Cinto Amat i també al d'en Pere.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada