Encara no l'he acabat, però a punt de superar-ne l'equador, m'atreveixo a recomanar-vos la lectura -plena d’ironia i de no poca crueltat- de Las correcciones, de Jonathan Franzen. Si, ja sé que va guanyar mil premis fa quatre anys i que a hores d’ara no descobreixo la sopa d’all a ningú, però és que és ara quan he trobat el moment de posar-m’hi. I m’hi he enganxat del tot. Deu ser per aquella vocació de "gran fresc americà" à la Tom Wolfe i per l'estructura de serp que va i bé, amb llarguíssims flashbacks plens d’anècdotes i detalls quotidians que retraten ben retratats –i amb quina mala llet- el repertori de personatges: el matrimoni d’ancians Enid i Alfred Lambert i els tres seus desmanegats fills. Franzen carrega amb molt poca correcció contra les misèries de conservadors i de progres, del món literari, el gastronòmic i l’empresarial, de les relacions familiars i la vida a províncies, de l’american way of life i del món occidental en general... i tot això en 700 pàgines de res! Amb sort me l’hauré acabat de llegir abans dels trenta, que em cauen a sobre al març...
2 comentaris :
El vaig llegir fa un parell d'anys i el vaig trobar magnífic, fas bé de recomanar-lo. Saps que van comprar els drets per fer-ne una adaptació? Espero que s'ho prenguin seriosament, perquè adaptar 700 pàgines no és cosa fàcil... Jo m'imagino una producció independent, d'estètica austera. Espero que li donguin a algun director amb personalitat. També vaig llegir que fa temps que ronda la idea d'adaptar "El último encuentro", el grandíssim llibre de l'hongarès Sandor Marai. Si no te l'has llegit, recomanadíssim.
És curiós el teu comentari sobre una producció independent, perquè jo també ho vaig pensar. Però veig que la novel·la és molt complexa, en pel·lícula perdria molt, no?
El último encuentro, maquíssim. Si, fa temps es va parlar d'una adaptació amb l'Anthony Hopkins, però ja no n'he sentit res més.
Publica un comentari a l'entrada