El exorcismo de Emily Rose, cinta que es presenta amb l’enfadós lema del “basat en fets reals”, parteix de l’escabrós cas d’una jove que va morir a causa d’una possessió diabòlica als Estats Units i del capellà que li va fer l’exorcisme fatal, que va ser acusat d’homicidi. El film proposa un original híbrid entre el cinema judicial i el gènere de terror que agafa com a fil argumental el judici, mentre que una sèrie de flashbacks mostren la histèrica possessió de la jove. Aquesta possessió es representa amb força realisme i amb vocació de reflectir la intensitat psicològica del moment, lluny de vòmits i d’altres truculències habituals en pel·lícules d’aques tipus.
Aquests flashbacks, que són els gran encert del film, contrasten amb la linealitat clàssica de les seqüències del judici, molt més pla i proper al telefilm. No hi contribueix gaire la pobre definió d’alguns personatges, que cau en l’error tòpic d’atribuir valors negatius al fiscal i tota mena de virtuts a l’advocada protagonista, interpretada per Laura Linney (una actriu a tenir realment en compte). Per la seva banda Tom Wilkinson, que dóna vida a un capellà tormentat pels dimonis de l’ànima, fa autèntics esforços per no caure en la sobreactuació.
La pel·lícula fa uns interessants apunts sobre el tema de la presència del mal, de la culpa i el pecat, però es perden en el ridícul gir final que el guió fa cap a la mística barata, amb aparició divina inclosa. L’ènfasi que es posa en el paper de màrtir catòlica d’Emily Rose arrosega el film cap a un lamentable conservadurisme que li treu tota la força als encerts d’un guió desaprofitat, al que tampoc hi ajuda massa la discreta i funcional direcció d’Scott Derrickson.
Technorati Tags: cinema
3 comentaris :
Gracias... La peli a mi me dejó un poco fría, el final la estropea bastante. Ya me contarás cuando la veas. Por cierto, ¿desde donde escribes? En Mataró, capital del Maresme, si, tenemos playa...
No te contaré nada del final, pero digamos que es mas al estilo La canción de Bernardette que lo que dices tu.
Roma me encanta, que envidia me das! Por cierto, Blanes ya no es del Maresme, es de la comarca de al lado (Selva) ;)
Escribo de cine en varios sitios, los de internet estan enlazados en la columna de la derecha, en "segundas residencias".
Si si, la canción de bernardette es esa peli que dices, antidiluviana, de cuando mis abuelos eran pequeños. Tuve la "suerte" de ir al colegio Nuestra señora de Lourdes, nos ponían esta peli cada año, el dia de la patrona.
Cámara? director? best boy? taquillero?
pues si estás cerca de Letrán, antes de irte sube la escalera santa por los que no estamos en Roma... ya informarás a donde vas...!
Publica un comentari a l'entrada