Tim Burton havia perdut el fil de la seva carrera amb projectes irregulars com El planeta de los simios o Big Fish. Ara, amb Charlie y la fábrica de chocolate, redreça el camí i es mostra de nou en plena forma i recuperant en part la màgia de les seves obres més celebrades, com Eduardo Manostijeras o Bitelchús.
Segurament en l’encert d’aquesta adaptació d’una de les novel·les més conegudes de Roald Dalh hi tingui a veure la bona sintonía de Tim Burton amb el món perversament divertit i macabrament entranyable de l’autor anglès, però també el talent del principal protagonista, Johnny Depp, per fer versemblants personatges que en mans de qualsevol altre podríen caure amb molta facilitat en el ridícul. De la mateixa manera que Depp es va inspirar en Keith Richards pel seu paper a Piratas del Caribe, de nou torna a fixar-se -encara que sense reconèixer-ho obertament- en una estrella de la música per crear el seu Willy Wonka, en aquest cas imitant maliciosament la veu i el posat de Michael Jackson.
Al voltant d’aquest personatge central, Burton desplega el seu torrencial imaginari visual per crear un món de fantasia enlluernador i terrible en la mateixa mesura que es converteix en l’escenari perfecte per aquesta història en la que Dalh va voler ridiculitzar els nens malcriats i els pares que no saben educar-los. Menció especial a banda mereix el paper multiplicat fins a l’infinit de Deep Roy, estrella absoluta dels delirants números músicals que fan d’aquesta pel·lícula una experiència única i esbojarrada.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada