Plorar de gust

Els coreans tenen una extranya capacitat d’explicar històries lacrimògines amb una dignitat i una elegància que les eviten de caure en el més empalagós dels ensucraments. Aquest seria un dels motius pels quals pel·lícules que, molt probablement si fossin made in Hollywood caurien en el sac més profund dels nostres odis, realitzades a Corea ens acaben entendrint i fins i tot fent-nos vessar la llagrimeta sense cap mena de pudor, amb orgull i militància i una enorme satisfacció.

Ja ho diuen que als coreans els agrada el drama, ho porten a la sang. Només amb la sensibilitat dramàtica a flor de pell es pot fer una pel·lícula tan tendre, emotiva i sensible com Failan i no només no morir-se de la vergonya, sinó poder anar amb el cap ben alt per haver sabut emocionar fins els cors més durs. Per començar, el del protagonista, Choi Min Sik (fill predilecte de l’Espai Isidor, com sabeu), ficat en la pell d’un d’aquells individus tan seus, és a dir, un fracassat amb pinta externa de fill-de-****, però que en el fons és un sentimental: aquí un mafiosillo de poca monta acabat i ben acabat que, en vistes que ho té tot perdut, accedeix a un matrimoni de conveniència amb una immigrant xinesa que necessita els papers per treballar i viure a Corea.

Ella, que es diu Failan i està interpretada per la mega estrella del cinema de Hong Kong Cecilia Cheung, és tot candidesa, inocència, dolçor, tendresa, simpatia, honestedat i tota la resta de virtuts que us vinguin al cap… però ai! està molt malalta. Tot i això, aconsegueix una feina en una bugaderia i treballa durament per tirar endavant, totalment sola en un país desconegut i casada amb un home al que ni tan sols coneix ni s’interessa per ella. Però Failan, que és una santa en vida, li està tan agraída per haver-la ajudat a aconseguir els papers que li comença a escriure cartes donant-li les gràcies.

La mala fortuna que sempre té un paper destacat en els dramons intervé per fer que les cartes arribin al seu destí massa tard per Failan, però amb temps perquè aquest gansgter castigat per la vida pugui descobrir ni que sigui per un segon en la seva vida miserable la bondat i l’amor. Com s'emociona i plora llavors! I amb quina dignitat i quin savoir faire...!! En aquest punt ja no ens queda més remei que desplegar els nostres kleenex i plorar de gust. Feu la prova, i si amb Failan no us emocioneu, definitivament consulteu el metge de capçalera...