Si 300 crítics de cinema ho proclamen i els grans festivals ho ratifiquen, ja no pot quedar cap dubte: Kim Ki-duk és un dels directors més arriscats, personals i originals no ja de l'efervescent cinema sudcoreà, sino del panorama cinematogràfic internacional. El proper 15 de setembre, en el marc del festival de San Sebastián, Kim Ki-Duk recollirà el premi Fipresci (el de la Federació de Crítics Internacionals) amb el que s'ha volgut reconèixer el seu penúltim treball, Hierro 3 (la última, The bow ja fa temps que corre per festivals i altres mitjans menys ortodoxos de difusió del cinema). Una excusa, en realitat, per reinvindicar tota la seva obra.
A Kim Ki-duk l'avalen títols de prestigi com Primavera, Verano, Otoño, Invierno...y primavera o la mateixa Hierro 3, aplaudits per la crítica i admirats pel gran públic (i això, per un director sudcoreà, és força meritori, no?); i La isla, que va ser la primera pel·lícula coreana que molts vam veure, amb ulls atònits i tant impactats que el seu record és difícil d'oblidar; però també per obres diguem-ne "menors", però això només perquè ha estat menor la seva difusió. És el cas de Samaria, d'Adress Unknown, de Crocodile, o de la brutal i esplèndida Bad Guy, un "Kim ki-duk per a principiants" en tota regla: una descabellada història d'amor fou entre una prostituta i el proxeneta que la va obligar a vendre's a altres homes. Ell, enamorat en silenci, incapaç de demostrar els seus sentiments, l'espia a través d'un fals mirall, en la distància: violent i sensual, misògin i alhora sensible, amb un extrany i silenciós concepte de l'amor i el sacrifici com a sortida a un dolor que l'inunda. Irreal, contundent, irresistible, com el cinema de Kim Ki-duk.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada