dilluns, d’agost 22

La mort anticipada de Mishima



La relació de Mishima amb el cinema no es limita a l'adaptació d'alguna de les seves novel·les i a la pel·lícula pseudobiogràfica que en va rodar Paul Schrader als anys 80. El propi escriptor es va posar darrera les càmares per codirigir i protagonitzar, l'any 1965, un film titulat Yukoku (Patriotisme), basat en una novel·la pròpia, i en el que s'ha volgut veure una anticipació de la seva brutal mort l'any 1970 pel ritual del seppuku (harakiri). Des de llavors, la pel·lícula havia quedat relegada en l'oblit per exprés desig del propi Mishima, que va ordenar a la seva dona Yoko que en cremés els negatius després de la seva mort. Ara, però, s'ha sabut que l'any 1996 el coproductor de la cinta, Hiroaki Fujii, va trobar-ne una còpia a les golfes de la casa de l'escriptor i que la seva intenció és editar el film en DVD l'any vinent.

La pel·lícula, que només té com a protagonistes a un militar japonès i la seva dona, mostra la mort de l'oficial pel ritual del seppuku després de l'anomenat "incident del 26 de febrer", un intent de cop d'estat en el que diversos polítics van resultar morts al centre de Tokyo. Yukoku només dura 30 minuts, està rodada en blanc i negre en un escenari inspirat vagament en el minimalisme del teatre No i té com a banda sonora una versió de Tristan e Isolda de Wagner. Poca gent fins ara ha tingut l'oportunitat de veure aquesta raresa d'interès no només cinematogràfic sinó també literari, polític i històric, però afortunadament, en teníem referència entre d'altres gràcies a Marguerite Yourcenar, que en el seu estudi sobre Mishima fa una detallada descripció de la seqüència de la mort. Tot i que sé que és una mica llarga (disculpeu), crec que val la pena reproduir-la:

El hombre deja que los pantalones del uniforme le resbalen por los muslos, envuelve meticulosamente tres cuartas partes de la hoja del sable en el humilde papel de seda que normalmente destina a usos domésticos e higiénicos más modestos, evitando así cortarse los dedos que deben guiar la hoja. Antes de proceder a la operación final es preciso, sin embargo, soportar otra prueba: el hombre se hiere ligeramente con la punta del sabre, y brota la sangre, una gotita imperceptible que, a diferencia del río de sangre que correrá al poco tiempo de esto (...) es auténtica sangre del actor, sang du poète. La esposa lo mira, intentando contener las lágrimas, pero, como todos nosotros en los momentos fatales, el hombre está solo, prisionero de esos detalles prácticos que constituyen, en cada caso, el engranaje del destino. La incisión, de precisión quirúrgica, corta, no sin dificultad, los músculos abdominales, que oponen resistencia. Luego vuelve a salir para completar la laceración. La visera de la gorra conserva a la mirada su anonimato, pero la boca se contrae y, más emocionante aún que la oleada de vísceras de caballo de corrida herido que ahora se deslizan en el suelo, el brazo tembloroso se alza con immenso esfuerzo para buscar la base del cuello, y hunde la punta de la espada que la joven esposa, siguiendo la orden recibida, hace penetrar más a fondo. Está hecho: la parte superior del cuerpo se desploma al suelo. La joven viuda pasa a la habitación contigua y, con gestos graves, retoca su maquillaje de blancos polvos, de mujer japonesa de tiempos pasados; luego regresa al lugar del suicidio. El borde del kimono blanco y las medias blancas están empapadas de sangre; la larga cola del vestido que barre el suelo parecer trazar ideogramas sobre él. La mujer se inclina, limpia la saliva sanguinolienta de los labios del hombre: luego, rapidísima, con un gesto estilizado, porque una segunda agonía realista sería insostenible, se degüella con un estilete que extrae de la manga del kimono, como en tiempos aprendían a hacer las japonesas. La mujer cae diagonalmente sobre el cuerpo del hombre.

2 comentaris :

La-Ruina-de-la-Familia ha dit...

Hay que verla.

Judith ha dit...

en la mula ya está.