diumenge, d’agost 21

El dol i la integració social



No us sabria dir si Les revenants és una pel·lícula de ciència ficció amb un rerafons filosòfic sobre la mort i el dol o una de zombies amb voluntat de denúncia social. Probablement no és completament res d'això i una mica de tot. Perquè el que planteja el realitzador Robin Campillo (guionista d'El empleo del tiempo i fotògraf i editor de Recursos humanos) dóna molt per pensar i per debatre i molt poques respostes clares i convincents. Potser per aquest motiu, Les revenants sempre ha obtingut una freda rebuda per part de crítica i públic als festivals per on ha passat -per exemple, Cannes i Sitges-.

La pel·lícula s'obre amb una imatge realment inquietant: milers de persones mortes recentment (la majoria avis, és clar) que tornen misteriosament a la vida. Lluny dels zombies estripats i putrefactes als que estem acostumats a les pelis de terror, aquests van ben vestits, tenen bona salut i mostren un impassible somriure, això si, buit de tot sentiment. Però són pacífics. Així, al principi es planteja la possibilitat de reintegrar tots aquests "revenants" a les seves feines i vides anteriors, com si res no hagués passat. Mica en mica, però, aquests morts retornats comencen a mostrar-se confusos, desorientats, extranys i es converteixen en un greu problema social: necessiten aliments, serveis i ocupació, però són... "diferents". Subtilment, però no sense crueltat, Campillo està parlant d'una realitat trista i massa quotidiana: que en fem d'aquells col·lectius que fan "nosa"? on posem els immigrants? com ocupem els disminuits psíquics o físics? com cuidem dels avis?

Preguntes sense resposta en una pel·lícula incòmoda i extranya que d'alguna manera també reflexiona sobre el procés del dol, però plantejat de forma inversa: els vius no han d'acceptar aquí la mort dels éssers estimats, sinó el seu retorn inesperat a la vida. És aquesta una inquietant i al mateix temps poètica manera de representar la forma com l'absència ens trasbalsa i ens ofega.

2 comentaris :

Anònim ha dit...

Vaig sentir-ne a parlar fa temps i semblava un punt de partida interessant, però també força arriscat si no està ben resolt. És del Sitges 2004, oi? Se sap si s'estrenarà a la cartellera?

mcguffin

Judith ha dit...

Si, és la de Sitges... llavors se'm va escapar, però la trobaràs a la mula. No té pinta d'estrenar-se de moment, però mai se sap.