Enlluernador còmic en moviment

Robert Rodríguez i Quentin Tarantino són seguidors confesos de les novel·les gràfiques de Sin City, en les que Frank Miller reinventa personatges i situacions prototípiques de la novel·la negra, en format de còmic i amb un peculiar tractament visual en blanc i negre on es fa un ús puntual i dramàtic del color.

Rodríguez i Tarantino (aquest últim acredit com a «director convidat» tot i que la seva mà es fa més que evident) han volgut fer una translació més que fidel del còmic a la gran pantalla, una tasca en la que han comptat amb la complicitat de Miller, així com amb un brillant disseny de producció que és, sens dubte, el millor de la pel·lícula. Una planificació acurada que reprodueix literalment la composició de les vinyetes, una fotografia i il·luminació de caire expressionista i l’ús hàbil dels efectes especials i del maquillatge fan de Sin City un autèntic i enlluernador còmic en moviment (en una maniobra similar a la de Warren Beatty i el seu Dick Tracy).

No aconsegueix enlluernar tant, però, l’argument: volent ser absolutament fidels al còmic, s’ha conservat pràcticament sencer el relat en primera persona. Al còmic, aquest narrador és l’únic fil conductor, però en pel·lícula s’ha vestit la trama amb diàlegs. La narració es torna llavors excessiva i reiterativa, sobresatura l’acció i la relenteix. Tot i el notable treball dels actors principals (Mickey Rourke, Clive Owen i Bruce Willis, sobretot), aquests alts i baixos distreuen l’atenció i li resten alguns punts a una pel·lícula que, més enllà de les paraules, és tota una experiència per la vista.