A Buenos días, noche, el director italià Marco Bellocchio es reserva el plaer de riure l’últim. I deu haver rigut de gust. Partint del segrest i l’assassinat l’any 1978 del president de la democràcia cristiana italiana Aldo Moro per part de les Brigades Rojes i endinsant-se en els terrenys confusos de la vigília i els límits entre el que és real i el que és imaginat, Bellocchio carrega amb elegant ironia però sense cap mena de pietat contra tot. Tot vol dir tot, i no deixa canya dreta: en el mateix sac cauen els hipòcrites cristians d’extrema dreta i els comunistes a la recerca de l’ideal utòpic de la revolució proletària a cop de pistola; el papa de Roma i l’església catòlica, els partits polítics, la petita burgesia, la classe obrera. Bellocchio els va fent pujar a la palestra amb un somriure d’encantador de serps i, sense parar de riure, els talla el cap un per un, sense miraments.
Des dels primers plans de la pel·lícula, on es mofa d’aquell cinema ranci de denúncia tant típic dels anys 70 (mostrant la patètica quotidianitat dels terroristes que van segrestar Aldo Moro moguts per un ideal "folclòric" de la revolució) fins a l’escena del funeral d’estat pel polític italià (amb imatges reals d’arxiu que mostren les cares de circumstància de tota la plana major política, la mateixa que no havia mogut un sol dit), Bellocchio posa imatges (a voltes reals i a voltes imaginàries) i música (Verdi i Pink Floyd), a la bogeria i el desencant d’una època; es riu de les institucions; ridiculitza els ideals buits de contingut i adverteix, en última instància i a través dels progressius "dubtes raonables" d’una jove fascinada pel comunisme de pamflet, de l’absurditat de perseguir falses utopies per la via extrema del terrorisme.
2 comentaris :
M'ha agradat el teu post. Vaig anar-la a veure i quan vaig sortir del cine em va produir una sensació força contradictòria la veritat. Reconec però que està molt ben feta, i que realment porta els contrastos de tot plegat força a l'extrem: la realitat i la ficció, la duresa dels fets reals i la poesia que ell hi vol posar... No deixa gens indiferent i potser si que carrega contra tot, però crec que els ideals que movien la gent als anys 70s i abans, han caducat del tot, per això es deu permetre el seu judici de valors.
Gràcies pel comentari! Precisament crec que Bellocchio n'és conscient d'aquesta caducitat dels ideals, i d'això se'n riu... Les seves pel·lícules sempre tenen aquest punt irònic i també aquesta atmosfera de vigília.
Publica un comentari a l'entrada