Tots els encerts de les pel·lícules que lideren l’eufòrica onada de cinema fantàstic oriental ha estat ràpidament fagocitats pels estudis de Hollywood, que s’han llançat com uns bojos a fer remakes d’èxits com Ringu o La maldición. Aquestes noves versiones són més o menys afortunades però com a mínim tenen la virtut de no dissimular les seves intencions: arribar al públic americà i occidental, sense la necessitat d’haver-se de subtitular o doblar i amb rostres coneguts pel gran públic.
En el cas de The eye, el film dels germans tailandesos Danny i Oxide Pang, el fenomen ha estat lleugerament diferent perquè en comptes de fer-ne un remake literal amb actors nordamericans, s’ha optat per fer la sequel·la al pais d’origen, amb els mateixos directors, i amb una estrella del cinema taiwanès, Qi Shu. Però la mirada ara està clarament posada al públic d’Occident. Es percep en la forma de narrar, però sobretot amb el desvergonyit robatori de tots els trets característics d’aquest nou cinema de fantasmes tecnològics, desplegats en una inversemblant història que fa més riure que no pas la por que caldria esperar d’un film d’aquest gènere.
Sense cap mena de definició, ni nervi ni inventiva, el resultat de The eye 2 és un insípid producte de tercera, més proper d’una paròdia amb poca gràcia del gènere que d’una pel·lícula del gènere que des de Japó, però també Corea del Sud i altres països asiàtics, està revolucionant la forma d’ententre el terror.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada