Samurai crepuscular

L’últim dels samurais no és Tom Cruise sinó Hiroyuki Sanada (un actor que sortia a Ringu) i la seva història és menys èpica i força més trista i crepuscular que la que protagonitzava l’ex de Nicole Kidman en aquell desastre que va signar Edward Zwick. El ocaso del samurai és una de les poques pel·lícules que hem pogut veure al cinema d’un director japonès tant prolífic –té més de vuitanta pel·lícules- com desconegut a casa nostra, Yoji Yamada. Si ara hem tingut la sort de poder recuperar-ne una, encara que amb tres anys de retard, és gràcies al monumental èxit aconseguit per El ocaso del samurai a Japó, on es va emportar 12 dels 14 premis de l’acadèmia de cinema nipona; i sobretot, a Hollywood, on va estar nominada com a millor pel·lícula de parla no anglesa.

Yamada, que fins ara mai havia explicat cap història sobre samurais, ha recorregut als relats de Shuhei Fujisawa, un conegut escriptor de novel·les de ficció sobre aquests guerrers, per inspirar-se. No espereu, però, la imatge heroica i romàntica del guerrer que es mou per un complex codi d’honor. Aquí, el decadent samurai protagonista és poc més que la víctima d’un estricte sistema de castes que viu miserablement i sotmès als capricis del senyor del clan. El samurai Iguchi és un personatge tan trist que fins i tot rep el sobrenom despectiu d’”ocàs”. En realitat, Iguchi, que intenta superar la mort de la seva dona i tirar endavant amb les seves dues filles i la seva mare malalta, és la viva imatge d’una espècie en perill d’extinció, patèticament conscient que l’esplendor dels samurais s’apaga de forma irreversible i que, no obstant, es veu encara obligat, enmig dels convulsos canvis polítics que es van viure a mitjans segle XIX al Japó, a acatar unes ordres absurdes que posen a prova la seva capacitat de guerrer.

I així és com el nostre samurai crepuscular s’enfrontarà a un samurai rival en una última batalla, en la que una espasa de bambú substitueix la katana, venuda a canvi d’uns diners per poder sobreviure. Iguchi lluita per un honor en el que ha deixat de creure, perquè ja no té cap sentit, i mentrestant pensa en deixar enrera els dies de guerra i viure tranquil al costat de la dona que sempre ha estimat i que, per la seva casta, mai ha pogut tenir. El ocaso del samurai és una pel·lícula sense herois ni acció, en la que magnífiques estampes costumistes i subtils pinzellades crítiques van dibuixant el trist final de la era dels samurais. I aquest és un final sense èpica, sense glòria, tan decadent com el dels cowboys que retratava Clint Eastwood a la extraordinària Sin perdón, film amb el que El ocaso del samurai ( a la que només se li pot tirar encara l’ensucrament final) guarda nombrosos punts de contacte.