No sé en quin moment entre El indomable Will Hunting i Elephant Gus Van Sant va veure la llum. Era hora de superar els fantasmes del passat: una mort tan mal assumida (trobareu pseudoconfessions poc dissimulades a Pink) que va arrosegar-lo a una llarga deriva durant prop d'una dècada. Va tocar fons amb Descubriendo a Forrester i després, ja no podia caure més baix. L'au fènix renaixia de les seves pròpies cendres i emprenia de nou el vol, un vol que s'eleva a quotes altíssimes amb Elephant (on d'alguna manera també planen els fantasmes del passat), i que es deixa portar per la inèrcia, segons les veus que arriben de Cannes, a Last days. Però emprendre de nou el vol per un ocell malferit no és fàcil. Necessita una ajuda, la distància suficient per agafar carrera. I Gus Van Sant es va enfilar dalt d'una roca ben alta, de la que es pogués deixar anar amb prou distància per poder moure les ales abans d'estimbar-se contra el terra. La roca té un sol nom i dos rostres, es diu Gerry i està enmig del desert. Enmig d'un altre desert -el que deixa la guerra estelar al seu pas pels cinemes- s'estrena, tard, aquest Gerry fascinant i alliberador, una road-movie realitzada a l'ombra de Béla Tarr, i que es mou pels camins de l'ànima humana, resseguint en silenci l'amistat i el desig de dos personatges -o potser és un de sol?- que van a la deriva, que busquen i que es busquen sota el sol del desert blanc.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada