Expectatives acomplertes

A hores d’ara no deu quedar ningú sobre la capa de la terra que no sàpiga que Anakin Skywalker es converteix en Darth Vader en aquest darrer capítol de la saga galàctica més famosa de la història del cinema. El propi George Lucas s’ha encarregat, via campanya de màrqueting ultramilionària, d’esbombar als quatre vents el que segurament és el moment més determinant de La guerra de las galaxias. I perquè? Per crear unes expectatives entre un públic que ara acudeix en massa a les sales de cinema per veure exactament com Anakin Skywalker es transforma en Darth Vader. Ni més ni menys. I, evidentment, totes les expectatives queden satisfetes, perquè Lucas sap millor que ningú com n’és de difícil resistir-se al costat fosc de la força i perquè ha entès que molt pocs renunciaran a tornar a veure en pantalla al més emblemàtic i malvat dels personatges de La guerra de las galaxias. I, ja de pasada, rememorar les emocions viscudes amb els tres inigualables films originals.

Per això, La venganza de los Sith no decep. Amb la mirada posada més en la trilogia antiga que en la d’aquests últims anys, tota la pel·lícula està plantejada com una gran excusa per arribar al punt en que Anakin Skywalker es deixa vençer definitivament pel mal. Aquest és un moment èpic, que justifica fins i tot els dos insípis capítols anteriors i que aconsegueix recuperar per un moment la màgia dels tres mítics episodis originals. Lucas ha esperat a l’últim atac per treure l’artilleria pesada, i se n’ha ensortit amb gràcia. El film té el final apoteòsic que necessitava la mediocre nova trilogia per poder enllaçar sense vergonya amb els tres títols precedents. Fins arribar a aquest moment culminant, se succeeixen escenes de major i menor interès en les que s’expliquen a grans trets els coms i perquès de la conspiració política a les galàxies i en les que, fins i tot, es deixa entreveure un intent de crítica als extremismes que amenacen la democràcia també al planeta Terra. És clar que la pel·lícula no s’hi entreté gaire, perquè interessa molt més mostrar el progressiu afany de poder del jove Skywalker i les nefastes conseqüències que se’n derivaran.

Formalment, La venganza de los Sith és una pel·lícula més fosca i madura, però només en aparença. En realitat, és la demostració que Lucas conserva intacte el sentit de l’espectacle cinematogràfic, i que sap que un moment tan trascendent per la galàxia com és la transformació de Darth Vader mereix una gravetat i una èpica que no té cap dels episodis restants. Per això l’estructura de la pel·lícula se sustenta hàbilment sobre la fatalitat de la tragèdia grega i la dimensió moral de les obres de Shakespeare (amb una cita explítica a l’Ofelia pintada pel prerafaelita John Everett Millais i tot), i per això en la trama no hi manquen els dubtes ètics, les víctimes innocents i l’inútil sacrifici de l’heroi. Tot molt simplificat i ben amanit amb bones dosis d’acció i amb els efectes especials de gamma alta que un espera de la Industrial Light & Magic. Per una millor ocasió queda aparcat el debat sobre la conveniència, a aquestes alçades del segle XXI, d’assenyalar la dona –la princesa Padme en aquest cas- com l’origen i la causa de tots els mals de l’heroi caigut. El que realment importa de La venganza de los Sith és que es demostra que George Lucas ha recuperat el pols perdut i que ha sabut concloure amb tota la dignitat allò que va començar com una broma l’any 1977.