El primer film de Hirokazu Kore-eda que s’estrena en sales comercials catalanes (després d'inaugurar el BAFF), l’esplèndida Nadie sabe, s’ha basat en uns fets reals que van tenir lloc a Tòquio a finals dels any vuitanta: el cas de quatre infants que, després de ser abandonats per la seva mare, van viure sols durant mesos i sense que ningú conegués la seva existència. En les mans del realitzador japonès, aquests fets es converteixen en la matèria prima d’un corprenedor i emocionant retrat sobre la infantesa desprotegida.
Durant pràcticament tot el metratge, i en un prodigiós ús dramàtic de l’espai escènic –els 30 metres quadrats del pis dels protagonistes, principalment-, el director es dedica a observar la quotidianitat d’aquests infants, amb una mirada naturalista heretada de l’experiència com a autor de documentals televisius i amb molt poques pretencions de jutjar. En aquest sentit, Nadie sabe és un exemple de cinema en estat pur, on s’ha renunciat a la narració clàssica per tal de deixar fluir les imatges, tant eloquents com les mirades i els silencis dels protagonistes. La càmara es detura en petits detalls (les sabates que s’han quedat petites, unes ungles pintades que es van descolorint…) que dibuixen l’estat anímic d’aquestes criatures i que puntuen l’inexorable pas del temps.
Kore-eda mostra la soledat i la desolació, però també els moments d’alegria i tendresa d’aquests quatre germans abandonats a la seva pròpia sort. Els infants, sota la supervisió del germà gran (la interpretació del qual va ser reconeguda amb el premi al millor actor al Festival de Cannes) troben la fórmula per gestionar la seva pròpia supervivència, creant al pis on s’amaguen un microcosmos d’equilibri precari que es trenca davant la progressiva invasió de la realitat exterior. El film no busca culpables explícits tot i que fa subtils pinzellades a una realitat social en la que els éssers més desprotegits i innocents es converteixen en les víctimes. Però no és la voluntat de crítica social el que destaca Nadie sabe, sinó la sensibilitat, la bellesa i la contundència amb la que Kore-eda elabora una extraordinària metàfora de la irreversible pèrdua de la innocència.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada