Bon dia

Sempre és un bon dia per veure les pel·lícules de Yasujiro Ozu. Quin bon rotllo que desprenen i quin gran invent el DVD, que en motiu del centenari d’aquest realitzador ens ha permès recuperar la seva filmografia, fins fa poc ben difícil de trobar. Buenos días (Ohayô) és una entranyable comèdia costumista que té com a protagonistes els membres d’una petita comunitat de veïns provinciana al Japó dels anys cinquanta. Les veïnes tafaneres i malpensades, els petits maldecaps de la vida quotidiana, les labors de les mestreses de casa, la feina dels marits i la relació de pares i fills són els detalls en els que es fixa Ozu amb el talent que l’ha convertit en un mestre in-dis-cu-ti-ble del setè art.

Ozu retrata amb sentit de l’humor, gran dignitat i molta subtilesa les relacions socials i afectives, aquelles que comencen amb un convencional "bon dia" i en la que tan important és allò que es diu com el que no s’arriba a expressar amb paraules. L’estructura familiar és el nucli d’aquestes relacions marcades per l’avenç imparable del progrés, l’equilibri entre la tradició i la modernitat, i també pel xoc generacional, l’etern tema en la filmografia d’Ozu i que aquí s’explica a través de la simpàtica disputa de dos infants amb els seus pares per aconseguir que els comprin un aparell de televisió.

Buenos días és una pel·lícula indicada per aquells dies en que els ànims fluixejen. Ràpidament et posa a to amb una autèntica injecció d’optimisme i vitalitat i, pel mateix preu, et fa una magistral lliçó de cinema amb tot un compendi dels trets característics del llenguatge d'Ozu (plans fixes i absència de moviments de càmara, alteració dels angles clàssics situant la càmara en un eix més baix i a l'alçada de la mirada, la ruptura amb el racord del pla i contrapla, i aquells famosos llargs plans de transició). Res, un OBRA MESTRA amb totes les de la llei.