La pel·lícula que ha unit sentimentalment Penélope Cruz i Matthew McConaughey és una nova mostra del revival del cinema d’aventures que els últims anys ha aconseguit èxits com La momia. Basada en un best-seller de Clive Cussler, el film de Breck Eisner neix amb la poc dissimulada voluntat de crear un aventurer que li agafi al relleu a Indiana Jones, ara que Harrison Ford és massa gran per tornar-se a posar en la seva pell. Però el Dirk Pitt de McConaughey està lluny del carisma del mític arqueòleg de Spielberg, i les seves aventures no tenen ni de lluny el mateix encant.
De fet, l’argument de Sahara és un dels més rocambolescos i inversemblants dels que s’han pogut trobar darrerament a la gran pantalla. El film comença amb els membres d’una societat marina buscant enmig del desert africà (!) un vaixell desaparegut durant la guerra civil americana. Aquesta trama es creua amb la d’una doctora de l’Organització Mundial de la Salut que investiga un misteriós brot mortal i, evidentment, les dues investigacions acabaran relacionades en una miraculosa carambola de guió.
Durant el film es van succeint algunes escenes d’acció prou ben resoltes com per entretenir la platea, la inevitable història d’amor, les gracietes del comparsa de l’heroi, i un missatge sanitari-ecologista ben intencionat però una mica ridícul entre tants trets i explosions. La col·lecció de cites i gags a costa d’Indiana Jones poden semblar molt enginyosos al principi però s’acaben girant en contra d’un film que pretén perpetuar l’esperit de l’intrèpid arqueòleg i que no passa d'insípid succedani.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada