Quan l’octubre del 2000 vaig fer realitat un dels meus somnis cinèfils i el vaig conèixer en persona, poc em podia imaginar que l'ex Monty Python Terry Gilliam estava visquen en aquells moments un autèntic malson cinematogràfic. La maledicció que ja l’acompanyava des dels temps de l'estrepitós fracàs de Las aventuras del Baron de Munchausen (i que ja l'havia amenaçat abans, mentre rodava Brazil) s’estava repetint amb més virulència i amb el projecte que diriem "de la seva vida": l’adaptació cinematogràfica de Don Quijote de la Mancha, titulada The man who killed Don Quixote.
Després d’estar-se més de deu anys donant-li voltes al projecte, Terry Gilliam per fi disposava del pressupost, el repartiment i l’equip per posar-lo en marxa. Però la maledicció que també sembla acompanyar els intents de passar al cinema el clàssic de Cervantes (Orson Welles va morir en l’intent) va tocar amb el seu dit miserable Terry Gilliam i tot va començar a anar malament en la que havia de ser la més gran coproducció del cinema europeu.
Una preproducció desordenada i caòtica va donar pas a un rodatge que també va començar amb el peu esquerre: el primer dia de rodatge, l’agost del 2000 a les Bárdenas Reales (Navarra), l’equip va topar amb un greu inconvenient, i és que l’escenari es trobava a pocs metres d’una base militar sobrevolada pels estruendosos avions F16. Tot i això decideixen tirar endavant i roden les primeres escenes. L’endemà, l’assoleiat clima de l’agost navarrès es torna en una aparatosa tormenta que inunda i inutilitza tot el set. Dos dies després és el principal protagonista, el francès Jean Rochefort (que hauria estat el millor Quixot de la història) qui ha de deixar el rodatge definitivament afectat per una hernia discal. Mentrestant va creixent la factura, el desànim de l'equip i els nervis dels inversors i les companyies asseguradores...
Finalment, Gilliam decideix renunciar al seu somni el mateix mes d’octubre en que havia rebut el premi honorífic "màquina del temps" al Festival de Sitges, el mateix certamen on els Comediants –que havien de sortir al film- també l'havien obsequiat amb una màscara preciosa quixotesca (la que mostra a la fotografia d’aquest post). Com un autèntic Don Quixot enfrontant-se tossudament als molins de vent, Terry Gilliam va lluitar contra una increïble col·lecció de plagues bíbliques i va perdre. Tota la crònica d'aquesta terrible batalla contra la realitat la recull el documental Lost in La Mancha, que després del seu periple per diversos festivals de cinema ha arribat a les sales comercials. I a banda de posar la mel a la boca amb els pocs minuts rodats de la pel·lícula que mai ha existit, el documental és també un excel·lent document per entendre les ombres i misèries que hi ha darrera la màgia del cinema.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada