Home de cinema

Un article d'Esteve Riambau:

Un pioner, un mestre

El nom de Miquel Porter i Moix està indissolublement unit al cinema. Al llarg de la seva intensa vida també va fer moltes altres activitats, des d'actor de teatre amateur o cantant fins a diputat al Parlament; però, per damunt de tot, va ser un home de cinema en un país, el nostre, amb una tradició cultural molt poc cinematogràfica, fins i tot anticinematogràfica. Porter, en canvi, va ser l'home clau que va incorporar el cinema a d'altres activitats artístiques exercides des de la resistència política en els anys més tenebrosos de la dictadura franquista.

Col·leccionista, cineclubista, crític, historiador, professor universitari i fins i tot ocasional guionista i actor, el polifacètic Porter va canalitzar la seva passió pel cinema des d'una doble reivindicació: la del republicà catalanista enfrontat al franquisme i la del defensor d'una manifestació artística menyspreada pels defensors de l'alta cultura. Des d'aquest punt de vista, Porter va ser un pioner indiscutible. Les sessions del cineclub Lumière, aixoplugat per l'Institut Francès de Barcelona, la creació d'una privada Col·lecció Cinematogràfica Catalana en uns salons de la llibreria familiar o els seus primers escrits sobre cinema en revistes de caràcter cultural van ser empentes decisives per reivindicar la naturalesa artística d'aquest mitjà, al mateix temps que un brou de cultiu per formar successives generacions d'espectadors, i també de professionals, en un terreny on no hi havia gaires alternatives per elegir.

Durant molts anys, les seves crítiques, primer a Destino, després a l'AVUI i també a Serra d'Or, van ser una generosa exhibició d'enginy i de cultura amb voluntat explícitament popular. Certament, Porter va seguir una tradició inaugurada per Sebastià Gasch, Josep Palau, Ángel Zúñiga o Jaume Picas en aquests mateixos mitjans, però el terreny que li esqueia millor era el del contacte directe amb el públic. Veure'l en acció a qualsevol sessió de cineclub al més remot indret de Catalunya era tot un espectacle. Una lliçó d'animació cultural que posteriorment traslladà a l'esfera acadèmica quan introduí la història del cinema com a assignatura de la llicenciatura d'història de l'art.

Porter es defensava molt millor en les distàncies curtes i, des d'aquesta mateixa vehemència, la seva Història del cinema català és una perfecta síntesi de la personalitat de l'autor: forjada artesanalment en un terreny absolutament erm, va aconseguir la proesa de crear una referència que, per damunt de qualsevol objectivitat científica, era l'expressió de l'anhel del seu autor en unes circumstàncies que, políticament, exigien invocar uns precedents que mai no van ser tan daurats com ell els va pintar.

És una llàstima que, amb el temps, Porter no aprofundís més en el vessant científic, que, d'altra banda, també l'havia conduït a escriure el primer volum d'una inacabada Història del cinema rus i soviètic. El professor universitari dominava temes molt diversos però preferia, tanmateix, el cos a cos amb els alumnes i el mestratge popular a la recerca de biblioteca i les publicacions acadèmiques. En aquesta opció, com en la valoració que ell feia del paper del cinema a Catalunya, de Miquel Porter se'n podia discrepar en el terreny acadèmic o historiogràfic. En canvi, el seu mestratge com a pioner de la implantació cultural del cinema al nostre país és inqüestionable. Per això dol especialment que, mentre els seus textos perduraran, qui desapareix és la persona, el millor Miquel que molts havíem conegut.

Trobareu un altre article interessant sobre Miquel Porter i Moix aquí.