Jerry Goldsmith era un dels grans compositors de bandes sonores de la història del cinema. Alumne d’Alex North i Micklos Rozsa, Goldsmith va composar més de 300 bandes sonores. La seva capacitat per adaptar-se a qualsevol projecte li han possibilitat treballar a films de ciència ficció com El planeta de los simios, Star Trek o Desafío total, pel·lícules de terror com Alien o La profecía, una nombrosa quantitat de westerns com Río Conchos o Morituri, films bèl·lics com Patton o Tora! Tora! Tora!, Cinema negre a cintes com Chinatown i L.A. Confidential ; o drames com Freud, Los niños de Brasil i Papillon. Tot i el seu gran currículum que supera les 300 bandes sonores, Goldsmith no ha tingut la popularitat de, per exemple, John Williams ni la seva gran tasca per emocionar al cinema ha estat mai reconeguda (només va guanyar un oscar per La profecía).
Si ens parem una estonar a rumiar, moltes de les pel·lícules citades anteriorment destaquen per la música. Què seria de La profecía sense el seu terrorífic i esgarrifós Ave Satani, dels violins destripats d’Alien, dels sorolls experimentals d’El planeta de los simios, de les marxes militars de Patton que tants cops li han fet repetir després. Si eleminem la música de Goldsmith es perd un 50% (més en molts casos) de l’eficàcia de la pel·lícula. Perquè no ha estat popular? Per la seva renúncia a la melodia fàcil (a veure si aprenem Barry i Williams), per voler renovar el món de la composició de bandes sonores amb l’utlització de nombros nous instruments (entre ells el sampler), per primar la pel·lícula, les imatges, per sobre del “seu estil”. Per aquests motius i per molts més (Gremlins, exploradores, la momia, Small soldiers, Matinée i la gloriosa versió europea de Legend).
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada