dilluns, de juny 14

Un circ marcià



Crec que els marcians tenen un embaixador a la terra. De cap altra manera es pot explicar sinó l’espectacle que Philippe Decouflé ha presentat aquests dies a Barcelona. Iris és un espectacle estrany, boig i galàctic com m’agrada imaginar que és la vida a Mart. D’aparença, aquest ballarí que fins fa dos dies desconeixia completament –li dec el consell a la Maria Rovira, de la companyia Transit- és una persona del tot normal. La normalitat dura exactament tres minuts, fins que es comença a treure la roba i es queda completament despullat a l’escenari: la dansa “al desnudo”, visca la dansa. L’humor –un humor marcià-, una estranya poesia, la incatalogable música de Claire Touzi i l’ús insòlit del suport audivisual són els elements d’aquest caleidoscopi extravagant que no podem deixar de contemplar fascinats. El marcià-ballarí ha baixat a la terra en un ovni amb forma de carpa de circ oriental. Hi ha acròbates, mags i pallasos, samurais, cowboys xinesos i una dansa de sabres i res és convencional. Encara no entenc aquest Philippe Decouflé però ja sé quin és l’Iris al que fa referència el títol del seu espectacle: la mirada, la meva mirada a un món que és bell i estrany, alegre i melancòlic, molt proper i alhora terriblement llunyà. Un món difícil d’entendre però sempre fascinant.