Finestres obertes

Segona crònica de la Mostra de Films de Dones que he publicat al Núvol.com.

Un dels grans highlights de la 20a Mostra de Cinema de Dones ha estat ‘Abrir puertas y ventanas’, opera prima de l’argentina Milagros Mumenthaler, premiada a Locarno l’any passat. El film relata, amb enorme economia de mitjans, el pas de l’adolescència a l’edat adulta de tres germanes, orfes de pare i mare, que perden a l’àvia que les ha criat. La directora situa les tres noies a la casa familiar, un espai que pren el seu protagonisme, i que es va transformant a mesura que les tres germanes van obrint aquestes “portes i finestres”, que no vol dir res més que trobar el camí a la vida. Els personatges es defineixen a partir de petits gestos, pràcticament sense paraules, i també a través dels objectes acumulats a la casa familiar: restes de la història familiar i records de la pròpia infantesa que caldrà deixar enrere per iniciar una nova etapa. Mumenthaler deixa que a través d’aquests gestos, mirades i objectes es vagi explicant la història i mostrant el procés de les tres germanes abocades –llei de vida- a prendre les regnes de la seva pròpia vida. La directora es reserva dos moments musicals especialment emotius, dues seqüències similars al principi i al final de la pel·lícula on les cançons completen tot allò que les tres germanes no aconsegueixen expressar amb les paraules. Aquests moments acosten el film de Mumenthaler a la manera de fer de Sofia Coppola, si bé en aquesta destacadíssima opera prima s’hi detecten altres influències, com ara el minimalisme i l’estranyesa de cinema de Lucrecia Martel.

La narrativa enèrgica i irada de la xinesa Xiaulu Guo està molt lluny del minimalisme de Mumenthaler. Es va poder comprovar amb la projecció del film ‘Ufo in her eyes’, que va servir per clausurar la 20ena Mostra, en una agradable sessió a l’aire lliure a la plaça davant la Filmoteca de Catalunya. La pròpia directora va explicar que amb ‘Ufo in her eyes’ ha volgut relatar l’evolució que ha patit la Xina en els darrers 25 anys. Una evolució que ha portat el colós asiàtic de l’economia rural a l’esclat del capitalisme més salvatge, sense que aquesta “revolució” econòmica hagi anat acompanyada d’una regeneració política. La cineasta combina el realisme amb l’humor absurd i surrealista, en un estil que podria equiparar-se (salvant distàncies) amb pel·lícules com ‘Bienvenido Mister Marshall’ o ‘Amanece que no es poco’, que en el seu moment també van trobar la manera de denunciar el sistema en una clau poc convencional. Aquí, el curiós episodi d’una pagesa que creu haver vist un ovni desencadena un seguit de conseqüències que convertiran un petit poble rural en el paradigma de la societat capitalista, gràcies també a la “beneïda” intervenció d’un americà i els seus diners. El film, finançat en part per una productora alemanya, compta amb una excèntrica i breu col·laboració de l’actor Udo Kier, que proporciona alguns dels moments més memorables. El més destacat, una decadent festa –capitalista- sota la pluja mentre els pagesos, pescadors i ramaders es llencen a una violenta lluita per preservar la poca terra que els queda després del destructiu pas d’un sistema que havia de portar progrés i benestar, i només acaba arrossegant tot allò que li passa per davant. La metàfora està més que servida.

A la 2ena Mostra de Dones també hi hagut lloc per a les cineastes més consolidades. Entre les propostes més celebrades, el projecte més recent de la directora francesa Agnés Varda, ‘Agnes de ci de la Varda’. En aquesta sèrie per a la cadena Arte la veterana realitzadora torna a fer gala del seu esperit de flaneur, viatjant d’un lloc a un altre i recollint petits testimonis d’artistes i creadors arreu del món. Jonas Mekas, Miquel Barceló, Manuel de Oliveira i Chris Marker són alguns dels “figurants” d’aquest personal diari filmat d’una de les mirades femenines més refrescants que s’han pogut veure al festival.