Sitges 2013: Presentació de Vulgaria a Seven Chances

Aquest any he tingut el plaer de participar al Festival de Sitges presentant una de les pel·lícules de la secció Seven Chances, que organitza des de fa vint anys l'Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics de Catalunya (ACCEC).

En concret, vaig presentar 'Vulgaria', de Pang Ho-cheung. Aquí sota teniu el text que vaig escriure pel catàleg del festival.

Us recomano, a més, que li feu una ullada al monogràfic que l'ACCEC va elaborar en motiu del vintè aniversari de Seven Chances, on hi trobareu la resta de textos de les pelis d'aquest any i articles de balanç de la història d'aquesta secció.

Tot pel cinema low-cost

En la filmografia de Pang Ho-cheung hi ha una constant referència a un cert estil de cinema de trinxera, el de les pel·lícules rodades amb quatre duros i guions improvisats, amb molt sexe i violència, que en la dècada dels vuitanta va contribuir a definir les peculiaritats del cinema de Hong Kong. A la celebrada A/V hi havia una mica de tot això, però potser Vulgaria és l'homenatge més directe a l'estil autòcton, groller i vulgar de les pel·lícules de Categoria III, allunyades de l'estilisme visual del cinema d'acció exportat per Johnnie To i John Woo. Es tracta, també, d'una reivindicació del cinema low cost, aquest que substitueix el pressupost per passió i ganes, i que obliga a aguditzar l'enginy fins a límits insospitats.

D'això tracta Vulgaria. Dels límits que un està disposat a traspassar per fer cinema. El seu protagonista, un productor de sèrie B, es fica en situacions cada vegada més absurdes per fer realitat una pel·lícula eròtica que finançarà el cap d'una tríada amb una tendència a la zoofília bastant "bèstia". El productor es veu subjecte als canvis i capricis del mafiós, el que donarà peu a bones dosis de bromes grolleres, escatologia i humor extravagant en una història –la de la pel·lícula dins de la pel·lícula– que anirà perdent tot el sentit a mesura que avanci el rodatge. Però al productor li és igual, perquè al cap i a la fi ja no importa l'argument, el gènere ni els actors, només importa el cinema com a acte.

En clau de comèdia esbojarrada, grollera i vulgar –el títol no enganya–, Pang Ho-cheung filma les peripècies d'un productor en qui molt bé pot haver-se reflectit a si mateix i els seus esforços per trobar pressupost per rodar pel·lícules com la que ens ocupa. De fet, el mateix director ha explicat en algunes entrevistes que els moments més grollers i obscens de les seves pel·lícules es basen sempre en situacions reals (només cal recordar la salvatge Dream Home, projectada també a Sitges), encara que la veritat sempre estigui recoberta d'aquesta ambigüitat que és també la gran clau de Vulgaria.

A Pang Ho-cheung li agrada jugar a l'engany i, per això, es val de molts altres recursos com els flashbacks, les el·lipsis i fins i tot el metarelat. La trama s'estructura a partir del testimoni del productor davant d'uns estudiants universitaris als quals els explica les seves peripècies per fer la pel·lícula. El seu relat es mou entre el detall i l'el·lipsi per recrear una realitat amb molts tints de ficció, o viceversa. I aquest joc amb la veritat i la invenció és, segurament, el més interessant de Vulgaria. Sota la capa de comèdia escatològica i gamberra s'entreveu una reflexió sobre les formes de captar l'atenció i "manipular" el públic a través del relat, i sobre la necessitat del públic de deixar-se portar per les històries. I hi ha també, per què no, un exemple de màrqueting cinematogràfic low cost del qual es poden extreure algunes lliçons útils en aquests temps de la immediatesa, les xarxes socials i la viralitat. Si per fer cinema tot s'hi val, quins són els límits per fer visible aquest cinema?