dijous, d’abril 4

Seduïts per l'art


Sempre m'ha interessat molt les relacions que s'estableixen entre la pintura i la fotografia i el cinema. Entre els meus artistes preferits hi ha Caravaggio, a qui David Hockney va apuntar com a precursor del cinema, i Chuck Close, l'hiperrealista que parteix de la fotografia per als seus espectaculars retrats pintats. M'agraden els tableaux vivants per aquella cosa que tenen de composició pictòrica, m'agrada el joc pictòric de Peter Greenaway a les seves pel·lícules, i em diverteix trobar influències de quadres a pel·lícules o fotografies.

Al Caixafòrum fins al 19 de maig es pot visitar l'exposició Seduïts per l'art, que precisament estableix aquestes relacions entre els grans mestres de la història de l’art, la fotografia de mitjan segle XIX i el treball de fotògrafs contemporanis desenvolupats en relació amb els seus antecessors. Aquí teniu un parell de fotos de l'exposició, perquè veieu per on va la cosa.


L'exposició, en la meva opinió, només apunta algunes idees interessants però sense anar més enllà, amb uns textos pesats i una mica confusos que tampoc ajuden massa al sentit de l'exposició. Però tot i això, val la pena per les peces exposades, la majoria de les quals procedents de la National Gallery de Londres.

El més divertit de tot és l'espai destinat a la participació del públic, on s'hi han habilitat uns fotomatons i unes cortines de vellut perquè et puguis fer un retrat a la manera barroca. Hi vam estar jugant una estona i a dalt podeu veure el resultat.

2 comentaris :

Josep M.Cortina ha dit...

A mi tampoc no em va agradar gaire, per no dir gens, l'exposició. És una obvietat que en els seus inicis la fotografia s'inspirava en els seus precedents pictòrics i no cal gaire esforç per demostrar-ho. Més endavant, la fotografia pren, a través de múltiples camins, identitat pròpia. Tota manifestació plàstica pot tenir referents en d'altres disciplines però trobo que les que intenten mostrar els comisaris són o bé absolutament evidents o bé tant rebuscades que resulten poc creïbles. I això desvirtua l'interès de l'exposició. Escoltava una monitora que tractava d'explicar-les a uns nois i la veritat és que no sabia com fer-ho. L'altra banda la disposició de les obres aparellades no té sempre el mateix sentit i lels texts es fan molt farragosos, a voltes illegibles. Bé, ja es veu que no em van agradar. Com et bvaig dir vaig trobar molt més originals i entenedors els teus comentaris sobre les influències de la pintura a Anna Karenina que tota aquesta macro exposició de Caixaforum. T'haurem de fer comisaria de la propera.

Ramon Bassas Segura ha dit...

Alertat per un comentari teu al respecte de l'exposició, m'hi vaig acostar. Em va omplir el cap de suggeriments que intentaré resumir en un article al mes de maig a 'Valors', pel qual la teva entrada m'hi ajuda. Potser té alguns problemes, l'exposició, però el seu objectiu crec que l'acompleix perfectament, i hi ha alguns apartats genials, com el dels bodegons, en els quals la fotografia (o el vídeo) fa el que no pot (ni potser vol) la pintura: parlar de com segueix l'escena. Una abraçada,