‘Siete psicópatas’ va ser una de les sorpreses agradables de la passada edició del Festival de Cinema de Sitges. Arribava precedida per les bones referències del seu director Martin McDonagh, responsable de Perdidos en brujas. Colin Farrell torna a ser el protagonista d’aquest thriller ple d’humor negre que reflexiona sobre els mecanismes de construcció del relat cinematogràfic. Per això, la pel·lícula parteix d’un guionista alcohòlic i en crisi que intenta desencallar el guió que està escrivint. Per això compta amb l’ajuda de dos excèntrics amics seus –tremendos Sam Rockwell i Christopher Walken- que es dediquen a segrestar gossos a canvi de rescats. Quan accidentalment segresten el gos d’un mafiós violent –un irònic Woody Harrelson-, els límits entre la ficció i la realitat en la vida d’aquest guionista comencen a difuminar-se, fins acabar formant part de la seva pròpia història. Plena de girs sorprenents, diàlegs enginyosos i situacions hereves de l’estètica tarantiniana, ‘Siete psicòpatas’ resulta interessant sobretot per la manera com reflexiona i alhora capgira el gènere a partir dels seus propis tòpics, en una línia similar a com també ho fa amb el gènere del terror un altre dels grans títols que van passar pel Sitges 2012, ‘Cabin in the woods’. Cinema autoconscient que es qüestiona els seus propis límits, en un moment en què les millors narracions semblen haver passat a l’àmbit de les sèries de televisió i el setè art busca nous camins per a la seva expressió.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada