Grans miserables

Poques pel·lícules que generen tantes expectatives han aconseguit després una reacció tan unànime com la que ha provocat Los miserables entre públic i crítica. L’adaptació al cinema d’un dels musicals més estimats i valorats als escenaris de Londres i Broadway s’esperava amb il·lusió però també preocupació entre els milers de seguidors d’aquest espectacle inspirat en la novel·la homònima de Victor Hugo. Els aplaudiments i reaccions entusiasmades que s’han succeït a les primeres projeccions del film –estrenat mundialment el dia de Nadal- han confirmat l’encert d’un repartiment que valida la direcció, no sempre encertada, de Tom Hooper. El responsable de ‘El discurs del rey’ ha apostat per una realització que trenca la frontalitat teatral i realça en canvi els rostres i expressivitat dels actors. La manera com s’han rodat els números musicals, amb els actors cantant en directe a cada toma, enlloc de fer-ho amb so pregravat, aporta un dramatisme extra a una història que de per si ja convida a treure el mocador.

Hooper ha afegit algun detall extra a l’argument per acabar de relligar el relat i situar l’espectador a l’època de la Comuna de París que retrata Victor Hugo, ha combinat aquests elegants primers plans dels protagonistes cantant, amb algunes seqüències de masses, plans picats i grans angulars amb els que ha volgut reforçar visualment el caràcter èpic de l’argument. Aquesta posada en escena manierista ha estat un dels aspectes més criticats de la realització de Tom Hooper, director tan entusiasta com erràtic. No calia, realment, aquest desplegament d’artificis fílmics perquè només amb la força de les interpretacions (musicals) de primer nivell que ha aconseguit treure d’actors com Hugh Jackman, Anne Hathaway (a les portes del seu primer i més que merescut Oscar) i fins i tot de Russell Crowe, ja n’hi havia més que de sobra per donar-se per satisfet.

Crítica publicada a Capgròs