És la política

Segurament la pel·lícula Lincoln d’Steven Spielberg portaria a menys enganys si es titulés “La 13a esmena”, perquè més que una biografia a l’ús del president dels Estats Units, el que reconstrueix el film és el procés de negociació per aprovar l’esmena de la Constitució que feia possible l’abolició definitiva de l’esclavitud. No és la primera vegada que Spielberg toca el tema dels esclaus negres –recordem Amistad o fins i tot El color púrpura-, ni la millor de les seves aproximacions al gènere de cinema bèl·lic (des d’El imperio del sol a Caballo de batalla, el director de La lista d’Schindler ha mostrat certa tendència cap a aquest gènere). La novetat, en aquesta ocasió, és la càrrega política que desprèn la pel·lícula, poc habitual en un director que tradicionalment s’associa al cinema-espectacle i al cinema-emocions.

La política, de fet, és el gran tema d’aquest film que més que per la lloa a Lincoln, resulta interessant per com mostra els processos de negociació política, les seves llums i les seves ombres. I sobretot, el més novedós i interessant d’aquesta pel·lícula és que convida a fer una translació de tot allò que mostra als temps actuals, i ja no només a uns Estats Units on Obama es planteja el debat sobre l’ús de les armes, per posar un exemple fàcil. El conflicte polític i les implicacions ètiques i morals de les decisions que es prenen no disten tampoc massa del procés iniciat la setmana passada al Parlament de Catalunya. Per la resta, reconèixer en Lincoln un film pulcre i elegant, que malgrat ser una mica enrevessat i avorrit en alguns moments, conté la dosi justa d’acció, drama i èpica, que està correctament interpretat, i que és, en definitiva, 100% spielbergià.

Crítica publicada a Capgròs