Precedida per les lloances de la crítica que l’ha pogut veure en festivals, l’estrena de l’esperada nova pel·lícula de Paul Thomas Anderson no és de les que provoca indiferència, sinó més aviat al contrari. El film, que s’ha venut erròniament com una pel·lícula sobre el creador de la cienciologia, explora en realitat l’auge de les pseudoreligions i l’espiritualitat que es va viure als Estats Units dels anys cinquanta, quan la societat tocada i desmoralitzada per la recent guerra mundial buscava sortides on aferrar-se per poder tirar endavant.
Això és sens dubte el més interessant d’aquest film que mostra, amb una mirada diferent i poc apta per a qualsevol públic, l’auge d’aquests moviments a partir de la relació que s’estableix entre un exsoldat força desequilibrat i el líder d’una mena de secta paracientífica que promet solucions fàcils a problemes molt complexos. Entre línies de l’estira i arronsa d’aquests dos personatges és on es pot trobar la suposada crítica de ‘The Master’ a tots aquests moviments de falsa espiritualitat, si bé no sembla que això sigui el que més li ha interessat a Paul Thomas Anderson.
El director ha preferit posar l’accent en les relacions de dependència i necessitat que s’estableixen entre caràcters forts i dèbils. Aquí, amb la notable feina dels dos actors protagonistes, és on la pel·lícula mereix més elogis. Joaquim Phoenix peca de certa sobreactuació però respon correctament a Philip Seymour Hoffman, que brilla amb llum pròpia i s’acosta merescudament a l’Oscar. També Amy Adams ofereix un contrapunt interessant en un film que no resulta fàcil ni còmode, però que tampoc ofereix la profunditat i transcendència que alguns li han volgut veure.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada