divendres, de juny 1

La diabòlica i bella Simone

A les sempre gratificants sessions del cinefòrum de Teià vam descobrir, el passat divendres dia 11 de maig, una d'aquelles joies que caldria sortir a reivindicar més sovint del que, tinc la sensació, es fa. Vam veure 'Las diabólicas', de Clouzot, i ens va fascinar tant que Simone Signoret es va convertir ipsofacto en la musa del cinefòrum. Tan és així que ja es prepara un minicicle monogràfic per apaivagar les passions que l'actriu va suscitar molt especialment entre el públic masculí.


A Simone Signoret se li pot tenir enveja sense complexes. Mireu, mireu quina bellesa tan extraordinària. Aquesta fotografia, per cert, un obsequi pels amfitrions del cinefòrum, és una còpia original de l'època d'una fotografia de Sam Levin signada pel propi fotògraf. Mirant la fotografia gairebé semblava que teniem la Simone Signoret al davant. I és que hi ha imatges que aconsegueixen tenir ànima.


La Signoret de 'Las diabólicas', però, llueix un aspecte ben diferent, amb un aire de rosa frígida tan Hitchcockià que costava no veure a la Kim Novak de Vertigo. De fet, tot el conjunt de 'Las diabólicas' té un nosequè hitchcockià que, als que no coneixiem el film (haver vist l'espantós remake amb Sharon Stone no compta, més aviat treu punts) ens va sorprendre i molt. Tant com la Nouvelle Vague va fer per Hitchcock i tan com van denostar Clouzot... Per sort el temps i les revisions posen les coses a lloc i 'Las diabólicas', afortunadament, guanya posicions.



Personalment, encara em dura l'impacte de descobrir a 'Las diabólicas' tantes i tantes espurnes del que després seria 'Psicosis'. Com que aquesta és una de les meves pel·lícules més preferides de tots els temps, la que salvaria de la crema, m'enduria a una illa deserta i repetiria pla per pla si Gus Van Sant no ho hagués fet ja, em sento força autoritzada per insistir en les semblances i punts de contacte que hi ha entre la peli de Clouzot i la de Hitchcock. Per començar, la més evident, el pla de l'aigua escorrent-se pel forat de la banyera després de l'assassinat. Però hi ha moltes més referències, com el personatge del detectiu i la seva relació afectiva amb la jove, i plans més específics com els de les dues dones fugint en cotxe després del crim, o quan la dona registra l'habitació d'hotel i s'espanta veient el seu propi reflex al mirall, per no parlar dels girs de guió i finals "inesperats". Mireu-la, si no heu vist 'Las diabólicas', i no espereu més temps.

1 comentari :

Anònim ha dit...

Estas esplendida Judith en esta crónica.
Ahora te emplazo a que veas La Ronda de Max Opuls. Tiene escenas y momentos de una belleza y comicidad extraordinarios.