L’oracle va advertir a Juli Cèsar que es guardés dels idus de març i va ser en aquesta data, el 15 de març segons el calendari romà, en què l’emperador va morir víctima d’una conspiració promoguda per alguns dels seus seguidors més lleials. En la seva nova pel·lícula com a director, George Clooney recorre a aquesta metàfora per recordar-nos que, des de ben antic, la política és sinònim de traïcions i punyalades. I és a cop de traïcions i punyalades com el protagonista del film, el càndid assessor de comunicació d’un senador demòcrata en campanya de primàries, aprèn a moure’s per l’entramat d’ambicions, manipulació i enveges en el sí del partit.
Clooney, força més interessant i compromès com a director que com actor, es reserva aquí el paper secundari de senador en campanya i cedeix el protagonisme a l’estrella emergent Ryan Gosling, que torna a fer gala de la capacitat de seducció amb la que ha enamorat tothom gràcies a ‘Drive’. Aquí, el seu personatge passa de la cega fascinació inicial per la figura d’un polític que considera honest i d’una sola peça, al desengany i el cinisme que acaba tenyint a tots aquells que han après a moure’s per la política esquivant els punyals d’enemics i d’“amics”. Se li pot retreure a Clooney la simplificació amb la que presenta alguns dels seus personatges i situacions. Però tot i això, el seu pols ferm, la gran sobrietat i els diàlegs contundents fan d‘Els idus de març’ el perfecte revers maquiavèl·lic de l’idealisme de ‘El ala oeste de la Casablanca’. Força més pessimista, en el film de Clooney la integritat i els principis deixen pas a una guerra d’interessos sense quarter on la Política, en majúscules, hi té poca cabuda, i on triomfa aquell que sap dominar la informació i clavar l’últim punyal.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada