Artista vintage

Una de les últimes sensacions del 2011 i ferma candidata als Oscar és la pel·lícula 'The Artist', un entranyable homenatge al cinema mut i, perquè no, un petit recordatori sobre la necessitat del cinema de reinventar-se i readaptar-se. Tot i que el tema no és nou. Abans que ‘The Artist’ hi ha dignes precedents com ‘Cantando bajo la lluvia’ o ‘Sunset Boulevard’ que expliquen, si fa no fa, la mateixa història. La peculiaritat del film del francès Michel Hazanavicius és formal: la pel·lícula és pràcticament muda i està rodada en blanc i negre, en un intent d’emular el mateix cinema que es feia a l’època que precisament retrata. Hi ha qui hi veu un gran atreviment en una aposta tan allunyada del cinema trepidant i de grans efectes especials que comercialment s’imposa avui en dia. Però no ens hem de deixar enganyar. L’estratègia de The Artist s’emmarca en aquesta nova onada de l’anomenat cinema "vintage", que es mira al passat però no amb criteris històrics, sinó emocionals i estètics, que apel·la a la nostàlgia d’un suposat passat que, en realitat, no hem viscut sinó que només hem construït a partir de les imatges que n’hem rebut. ‘Super 8’ o ‘Drive’ són altres films que, per diferents motius, formen també part d’aquesta nova estratègia. En aquest sentit, ‘The Artist’ no es pot entendre com una pel·lícula muda feta en ple segle XXI, ja que la seva narrativa es basa més en els preceptes del cinema clàssic (amb cites, per exemples, a ‘Ciudadadno Kane’ o a ‘Vertigo’) que no pas del llenguatge del mut. Això no treu, però, que es tracti d’un producte fresc i entranyable, que connecta fàcilment amb molts públics i que fa sortir del cine amb un gran somriure.

Crítica publicada a Capgròs