Pedro Almodóvar muda la seva pròpia pell i es renova per fora sense perdre l’essència. ‘La piel que habito’ marca un punt culminant en la trajectòria del cineasta manxec, que fa un compendi de totes les seves inquietuds i obsessions temàtiques i formals, i a l’hora marca l’inici –això sembla- d’una nova etapa que en podríem dir “de maduresa”. El director aposta en ferm pel thriller, un gènere al qual s’havia anat acostant amb més o menys fortuna amb títols com ‘Carne Trémula’, ‘Kika’ o fins i tot ‘Àtame’, que tantes coses té en comú amb ‘La piel que habito’ (començant pel protagonisme d’Antonio Banderas).
Almodóvar torna a mirar cap a Hitckcock i el passa pel seu propi sedàs estètic –a la manera com també ho fa Brian de Palma-. Però sorpren també que al seu nou film s’hi puguin identificar les influències del sofisticat i violent cinema de Park Chan-wook, l’autor de la trilogia de la venjança i que és, clarament, una referència de ‘La piel que habito’. Així com també el cert acostament a la temàtica de la ‘nova carn’ que tan agrada a Cronenberg. I tot plegat sense deixar de ser 100% almodovariana.
El director relata aquí la complexa i sorprenent història de la venjança d’un cirurgià plàstic que ha perdut la seva dona. La trama va donant voltes en l’argument i va fent salts en el temps, una estructura que desconcerta una bona estona i que també genera, perquè no admetre-ho, alguns detalls que poden semblar inversemblants. Ha agafat per sorpresa, curiosament, la fredor que impregna tot el conjunt d’aquesta pel·lícula arriscada, estranya i fascinant, tan freda com, diuen, ha de ser la venjança. Freda en la posada en escena però amb una seqüència culminant amb què Almodóvar toca el cel i que de cap manera pot deixar indiferent.
Crítica publicada a Capgròs
1 comentari :
Ben trobat aquest títol! Anoto la col·lecció de referències que apuntes per quan trobi temps per anar-la a veure.
Publica un comentari a l'entrada